12 novembre 2010

PRESENTACIÓ A VINAIXA L’AGOST DE 2009 DEL LLIBRE “LA MORT DE MIQUEL BAUÇÀ” UN DIUMENGE DE FESTA MAJOR DE VINAIXA I FULLEDA

Bona tarda a tothom,

            Gràcies per haver vingut a la presentació d’aquest llibre, que també té el seu mèrit i s’ha d’agrair doblement en un dia com avui, després d’un –vull suposar- generós i merescut dinar de festa major.

            La meva relació amb La mort de Miquel Bauçà, del vinaixenc Abel Cutillas, comença abans d’haver pogut tenir el llibre entre les mans, gràcies a un article del crític Lluís Bonada a la revista El Temps. Una crítica desaforada com moltes de les seves, rebatuda “brillantment” –modèstia a part- en una altra publicació encara potser més prestigiosa com és el Som Garrigues. Això em va fer decidir a llegir el llibre i en la mesura del possible, un cop comprovada la seva qualitat –que l’he comporovada-, fer-ne la màxima difusió que pogués. Bé, però això, una vegada llegida l’obra, és cosa passada i sense gaire interès: que Lluís Bonada no distingeixi un text de ficció d’un que no ho és, o que jo, masoquistament, el llegeixi cada setmana, són problemes a hores d’ara menors i sense cap interès.

            Després de la lectura i sabedor –gràcies a l’amabilitat d’Edicions Fonoll- que havia de fer una mica de presentació, que us prometo que per part meva serà breu en raó del dia, hora i d’altres circumstàncies diverses, vaig pensar que seria bo saber què en pensava d’altra gent de l’obra. Com que no era qüestió de fer una enquesta telefònica, en ple estiu, vaig decidir recórrer a Sant Google, patró dels simples, que tot ho sap. Déu meu, què vaig fer!!! Estorat per la categoria intel·lectual dels elogis i garrotades –algunes també- que es feien a l’obra i veient que mai de la vida no podria arribar al seu nivell, vaig estar temptat per fer diversos “retalla” i “enganxa”, com un vulgar plagiador de secà per sortir del pas. Tranquils, tranquils: finalment no ho vaig fer…

            La mort de Miquel Bauçà és, a part d’una mortografia, segons la meva modesta lectura, una obra universal, global. I no ho és perquè ens parli de Miquel Bauçà, un escriptor mallorquí, enamorat de Nova York, que ens feia creure que vivia a l’Eixample i, en realitat, vivia i –sobretot- moria a les Corts (digressió cognom: Bauçà = “enganyador”, occità, “beneitó”, Moll). Ni perquè hi surti amb certa insistència un tal Josep Pla, un escriptor que Déu o l’atzar va deixar sobre la terra per major glòria de Lluís Bonada. Tampoc no ho és perquè ens expliqui les suposades o reals aventures sexuals de l’autor i editor, potser els veritables protagonistes del tinglado, en la Barcelona finisecular. O de la situació de la literatura catalana i d’altres coses elevades.    

            Res d’això, l’obra només és universal en la mesura que baixa al nivell estrictament local quan ens parla de la mort a Vinaixa i a les Garrigues. Aquesta baixada, aquest descens als inferns, paradoxalment eleva el llibre a la seva dimensió global. He arribat a sospitar que tot el llibre és una mera construcció, elegant i de molt bon llegir, feta per encabir-hi aquestes genials històries garriguenques, dels capítols XXXV i XXXVI, no sé si reals, inventades, escapçades, engreixades o modificades; com si això tingués la més mínima importància!

            La visió del cadàver del vell de Vinaixa al damunt de la taula de billar, després d’haver jugat a la màquina escurabutxaques, no és una metàfora de l’atzarós destí humà, sobretot en el moment de la mort? Voleu imatge més literària i globalitzant?

            El jaio suïcida que corre determinat cap al pou, no és una imatge poètica i tràgica de la determinació de les gents d’aquesta comarca per assolir els seus objectius, per incomprensibles que ens semblin, peti qui peti, caigui qui caigui?

            Però, sens dubte la més colpidora és la història dels amants dels Omellons que perquè a casa no els deixaven casar-se –això es veu que passava molt abans- van decidir suïcidar-se tots dos llançant-se a la via del tren. A l’hora de la veritat, però, només ella va fer el tràgic pas, mentre que ell s’hi va repensar i va girar cua. I aquí, on dallonses és la poètica, la metafora? Molt senzill, lluny de la fellonia que hi veu l’autor, l’home només va fer un altre acte de sacrifici, un cop perduda la companya, pensant en qui colliria les olives, esporgaria els ceps, faria petar la xerrada amb els vells de la plaça, pagaria el rebut de la festa major… Persones com ell que han renunciat al gran suïcidi, radical, o al petit suïcidi de penjar les borrasses i anar a escampar la boira a Barcelona, Lleida o Nova York, són les que han permès que encara hi hagi una certa vida en els nostre pobles i que els autotrasplantats puguem venir-hi a passar el cap de setmana o a presentar-hi llibres.

            Acabo. Potser he exagerat amb la meva lectura garriguenca de La mort de Miquel Bauçà, perquè segurament el que us he llegit també és un text de ficció i no pas un minúscul assaig de teoria de la literatura. En tot cas, si aquesta no és la primera novel·la de les Garrigues, perquè ja tenim Oli en un llum, té els elements necessaris en potència per desenvolupar-la. I el que és segur és que, en certa manera, és la primera novel·la de Vinaixa, una obra que tothom, però sobretot els vinaixencs i altres garriguencs, haurien de llegir sense cap mena de dubte.

            Moltes gràcies.

0 comentaris

Escriu el teu comentari

Normes d'ús

Recorda que les opinions són dels usuaris, i no del SomGarrigues.

El SomGarrigues es reserva el dret d'eliminar els comentaris que per la seva naturalesa es considerin contraris a la legislació vigent, ofensius, injuriants o no acords a la temàtica tractada.

*