29 desembre 2010

FEIA DIES QUE NO PASSAVA PER AQUÍ…

I ara m’adono que tinc aquest bancal una mica abandonat, gairebé erm i això no està bé. El web per al qui el conrea que em sembla que anaven per aquí els trets de la Llei de contracte de conreu de la II República -la seva no la nostra- que, certament, va acabar a trets. Trets com els que ara apunten en Mascarell, aquest bon home que per fer un favor al país, ha acceptat els cants de sirena d’en Mas -permeteu-me els símils mariners que ara es porten MASssa- i ha renunciat al socialisme que se suposa que fins ara l’amarava. És l’hora de treballar tothom pel país i si a més et paguen bé com has de refusar l’oferta. La ideologia és cosa del passat i jo mateix espero amb delit quin esfínter he de llepar encara que sigui per una direcció general banal. Tot arribarà, espero…

Bé, parlàvem d’en Mascarell, un cognom que sembla derivat de màscara, la que es deu haver tret ara o, potser, és la que s’ha de posar un oper reprensentar l’obra socivergent de la temporada. Molt em temo, tanmateix, que estem davant un mascaró de proa -una altra vegada amb la conya marinera!- i que el temps anuncia maregassa. Bon vent, doncs, i barca nova que Catalunya està a punt de tenir-ho tot apariat. Sang, suor, llàgrimes i peix al cove!!!

M’hi començo a trobar agust amb aquest govern…

0 comentaris
12 novembre 2010

PRESENTACIÓ A VINAIXA L’AGOST DE 2009 DEL LLIBRE “LA MORT DE MIQUEL BAUÇÀ” UN DIUMENGE DE FESTA MAJOR DE VINAIXA I FULLEDA

Bona tarda a tothom,

            Gràcies per haver vingut a la presentació d’aquest llibre, que també té el seu mèrit i s’ha d’agrair doblement en un dia com avui, després d’un –vull suposar- generós i merescut dinar de festa major.

            La meva relació amb La mort de Miquel Bauçà, del vinaixenc Abel Cutillas, comença abans d’haver pogut tenir el llibre entre les mans, gràcies a un article del crític Lluís Bonada a la revista El Temps. Una crítica desaforada com moltes de les seves, rebatuda “brillantment” –modèstia a part- en una altra publicació encara potser més prestigiosa com és el Som Garrigues. Això em va fer decidir a llegir el llibre i en la mesura del possible, un cop comprovada la seva qualitat –que l’he comporovada-, fer-ne la màxima difusió que pogués. Bé, però això, una vegada llegida l’obra, és cosa passada i sense gaire interès: que Lluís Bonada no distingeixi un text de ficció d’un que no ho és, o que jo, masoquistament, el llegeixi cada setmana, són problemes a hores d’ara menors i sense cap interès.

            Després de la lectura i sabedor –gràcies a l’amabilitat d’Edicions Fonoll- que havia de fer una mica de presentació, que us prometo que per part meva serà breu en raó del dia, hora i d’altres circumstàncies diverses, vaig pensar que seria bo saber què en pensava d’altra gent de l’obra. Com que no era qüestió de fer una enquesta telefònica, en ple estiu, vaig decidir recórrer a Sant Google, patró dels simples, que tot ho sap. Déu meu, què vaig fer!!! Estorat per la categoria intel·lectual dels elogis i garrotades –algunes també- que es feien a l’obra i veient que mai de la vida no podria arribar al seu nivell, vaig estar temptat per fer diversos “retalla” i “enganxa”, com un vulgar plagiador de secà per sortir del pas. Tranquils, tranquils: finalment no ho vaig fer…

            La mort de Miquel Bauçà és, a part d’una mortografia, segons la meva modesta lectura, una obra universal, global. I no ho és perquè ens parli de Miquel Bauçà, un escriptor mallorquí, enamorat de Nova York, que ens feia creure que vivia a l’Eixample i, en realitat, vivia i –sobretot- moria a les Corts (digressió cognom: Bauçà = “enganyador”, occità, “beneitó”, Moll). Ni perquè hi surti amb certa insistència un tal Josep Pla, un escriptor que Déu o l’atzar va deixar sobre la terra per major glòria de Lluís Bonada. Tampoc no ho és perquè ens expliqui les suposades o reals aventures sexuals de l’autor i editor, potser els veritables protagonistes del tinglado, en la Barcelona finisecular. O de la situació de la literatura catalana i d’altres coses elevades.    

            Res d’això, l’obra només és universal en la mesura que baixa al nivell estrictament local quan ens parla de la mort a Vinaixa i a les Garrigues. Aquesta baixada, aquest descens als inferns, paradoxalment eleva el llibre a la seva dimensió global. He arribat a sospitar que tot el llibre és una mera construcció, elegant i de molt bon llegir, feta per encabir-hi aquestes genials històries garriguenques, dels capítols XXXV i XXXVI, no sé si reals, inventades, escapçades, engreixades o modificades; com si això tingués la més mínima importància!

            La visió del cadàver del vell de Vinaixa al damunt de la taula de billar, després d’haver jugat a la màquina escurabutxaques, no és una metàfora de l’atzarós destí humà, sobretot en el moment de la mort? Voleu imatge més literària i globalitzant?

            El jaio suïcida que corre determinat cap al pou, no és una imatge poètica i tràgica de la determinació de les gents d’aquesta comarca per assolir els seus objectius, per incomprensibles que ens semblin, peti qui peti, caigui qui caigui?

            Però, sens dubte la més colpidora és la història dels amants dels Omellons que perquè a casa no els deixaven casar-se –això es veu que passava molt abans- van decidir suïcidar-se tots dos llançant-se a la via del tren. A l’hora de la veritat, però, només ella va fer el tràgic pas, mentre que ell s’hi va repensar i va girar cua. I aquí, on dallonses és la poètica, la metafora? Molt senzill, lluny de la fellonia que hi veu l’autor, l’home només va fer un altre acte de sacrifici, un cop perduda la companya, pensant en qui colliria les olives, esporgaria els ceps, faria petar la xerrada amb els vells de la plaça, pagaria el rebut de la festa major… Persones com ell que han renunciat al gran suïcidi, radical, o al petit suïcidi de penjar les borrasses i anar a escampar la boira a Barcelona, Lleida o Nova York, són les que han permès que encara hi hagi una certa vida en els nostre pobles i que els autotrasplantats puguem venir-hi a passar el cap de setmana o a presentar-hi llibres.

            Acabo. Potser he exagerat amb la meva lectura garriguenca de La mort de Miquel Bauçà, perquè segurament el que us he llegit també és un text de ficció i no pas un minúscul assaig de teoria de la literatura. En tot cas, si aquesta no és la primera novel·la de les Garrigues, perquè ja tenim Oli en un llum, té els elements necessaris en potència per desenvolupar-la. I el que és segur és que, en certa manera, és la primera novel·la de Vinaixa, una obra que tothom, però sobretot els vinaixencs i altres garriguencs, haurien de llegir sense cap mena de dubte.

            Moltes gràcies.

0 comentaris
20 octubre 2010

LES MOSQUES

Aquest temps tardoral que sotmet els cossos a una dutxa escocesa –fred al matí, caloreta a la tarda- propiciatòria d’encostipats  emprenyadors, ens deixa com a llegat les darreres mosques de l’any. Ahir em tocaven el que no sona mentre intentava donar el darrer repàs al proper èxit editorial garriguenc sobre onomàstica pròpia i propera. Dos espècimens especialment insistents m’atacaven  -ara una, ara l’altra o totes dues alhora- i em distreien de les meves obligacions sagrades davant la pantalla de l’animal domèstic que més m’estimo. Com que m’havia dutxat de bon matí, vaig pensar que només cercaven l’escalforeta de la meva cuidada pell. No m’agrada esbudellar-les d’un cop de diari o de l’Onomasticon Cataloniae per por que les substàncies orgàniques internes no ens escampin alguna malura vírica terrible, de l’estil de la grip A… Ni cal dir que els compostos químics, descendents de l’enyorat Flit, només els faig servir en casos de veritable urgència. Per tant, vaig provar de fer-les marxar amb educació ecològica obrint la finestra del despatx, però les molt desgraciades, per no dir una altra cosa, semblava que no els agradava la temperatura exterior, bastant més baixa ja que la de dins a casa. Paciència, vaig pensar, i realment aquest matí no les he vist enlloc… s’han fos en el no res i deuen ser ja al cel de les mosques, pasturant en immensos prats de defecacions diverses. Bon vent i fins l’any que ve…

0 comentaris
23 setembre 2010

FACEBOOK I LES PARETS

No em busqueu al Facebook encara que hi sóc d’incògnit, podríem dir, sota el nom d’un blog d’informacions generals del meu agustinià poble. Avui m’he dedicat a donar-hi un tomb, a remirar una mica les fotos -un munt de fotos- de la passada festa major: molta gent jove fent el que se suposa que ha de fer la gent jove i coses d’aquestes que tots creiem inventar i que d’altres havien experimentat abans i més enrere i tot. Tot regirant d’aquí cap allà, ensopego amb una fotografia d’un conjunt d’adolescents en un sentit ampli, ampli com són aquestes coses en un llogarret petit. Hi veig els fills de la família, dels amics, dels coneguts, dels que viuen allí sempre i dels que hi passen les vacances… Veient-los no puc deixar de sentir-me una mica gran, només una mica gran, algunes fesomies se m’escapen però em fan veure que malgrat les dificultats alguna mena de vida social amb perspectives de futur encara existeix, ara ampliada a la xarxa.

Després m’adono del fons de la imatge, una paret qualsevol que podria ser la de qualsevol casa, corral, garatge… Res no indica en quin carrer és, però jo la reconec a l’instant en totes i cadascuna de les seves pedres i juntes perquè fa dècades que la vaig fotografiar en la memòria i l’he anat actualitzant de tant en tant, potser menys del que voldria.  A la casa del costat vaig trobar un diumenge al matí mon padrí ja gran, esperant per anar al barber. Les parets, l’edifici era el correcte però el barber feia diverses dècades que havia plegat… Les parets sostenen la memòria i mentre estiguin dretes hi haurà un futur possible, al Facebook i una mica més enllà.

4 comentaris
07 setembre 2010

PALESTINA AMB IKURRIÑA

No hauria de veure les notícies, no em prova. Després d’escoltar la veu anodina del nostre president, amb aquell català de Rocallaura tan polit, veig aquell paio de Ballalodit alleonesat -l’únic castellanolleonès autèntic-, mentider compulsiu que sembla que no hagi trencat mai un plat, parlant de Palestina com si en sabés alguna cosa. Ell que és incapaç de solucionar el problema del País Basc i ETA, que rebutja les ofertes de pau per fracassos anteriors dels quals segurament també és en part culpable, ell, aquest personatget mediocre i amontillat, solucionarà en un tres i no res els problemes del Pròxim, Mitjà i Llunyà Orient. Vatua l’olla!

Per cert, quina diferència hi ha entre els morts per terrorisme a Espanya (i Euskadi) i a Israel (i Palestina)? Els actuals dirigents palestins no havien estat ells mateixos, o les seves organitzacions, partidaris i usuaris -no discutiré amb quin grau de raó- de la violència terrorista? Els antics terroristes, doncs, poden ser homes -i dones- d’estat i, fins i tot ambaixadors? Els ambaixadors no són, fonamentalment, persones de diàleg, d’entesa? És a dir -déu meu senyor!- es pot arribar a parlar amb els terroristes de pau?! Resposta monclovita en castellanolleonès amb ortografia mig sefardita: sí, buesa merzed, siemprre ke biban lehos de akí.

0 comentaris
07 setembre 2010

ELECCIONS

El molt honorable ja ha decretat fent ús de les seves atribucions (no sé si també dels atributs) la data de les eleccions -no crec que arribin a ereccions- nacionals (algun prefereixen dir-ne autonòmiques, qüestions de mentalitats -malaltisses) que cauran cap a finals de novembre, el dia del Barça-Madrit (un partit internacional amb molt rivalitat). No cal esperar-ne gran cosa… ja que sembla que la majoria (minoritària, però majoria) d’aquest país que està per engegar a pastar fang la relació amb el regne dels Borbons semirepublicans, descendents en línia tortuosa del recordat Felip V, té altres prioritats que posar-se d’acord per fer passos decidits cap a la llibertat. Són com aquells malalts, no precisament imaginaris, que fan passar per davant la seva operació d’estètica a l’extirpació d’un tumor.

Quan la cosa va entre imbècils i mediocres, sempre acostumen a rebre els mateixos. És a dir, mentre hi hagi rucs n’hi haurà qeu aniran a cavall (i sempre són els mateixos).

2 comentaris
31 agost 2010

PASSEN ELS ANYS…

El darrer cap de setmana d’agost és la festa major del municipi més oriental de les Garrigues administratives, del palau de la marinada, de l’urbs del canó, de l’ajuntament de les dones, del bastió de l’independentisme comarcà… Cada any molta gent hi acudeix com en un pelegrinatge ritual per passar uns dies, potser només unes hores, al lloc que els va veure néixer a ells o als seus avantpassats, com el salmó que remunta riu amunt. Passejant, al futbol o al ball, vas saludant la gent: una mica de conversa, alguna cervesa, una encaixada de mans, un lleu moviment amb el cap… T’adones en la cara dels altres, en la pèrdua de cabell o en el canvi del seu color d’aquells que no veus sovint, del pas del temps que no perdona, de la mateixa manera que ells ho deuen fer en tu. També recordes tots aquells que ja no hi són: segurament havien ballat aquesta mateixa música i havien endolcit els menjars amb les mateixes orelletes…
La roda del temps però és inexorable. Els buits que es van produint, alguns malauradament massa d’hora, s’omplen amb cares noves que a vegades et resulten difícils d’identificar. Arriba l’hora de la genealogia i preguntes als que ho saben tot d’aquest tema, que acostumen a ser gent d’una certa edat: és el fill d’aquell de la Bassa, és el nét d’aquella que va marxar a Barcelona, és la nòvia del petit de… La genètica també hi ajuda i les fesomies es perpetuen durant generacions i veus en canalla de poca edat la cara de cal daixonses o el cabell de cal dallonses. Una genètica, però, que es diversifica a hores d’ara amb ulls clars, pells fosques i mil combinacions de terres llunyanes. A vegades, fins i tot, abans de veure algú el so de la seva veu el delata i l’adscriu a una determinada nissaga familiar.
Genealogia, genètica… del grec ‘genos’ que vol dir “raça, naixement, descendència”, és a dir, al cap i a la fi: POBLE. Poble que som i que volem continuar sent… lliure, si pot ser.

4 comentaris