06 març 2011

potser cal que gastem el que tenim

POTSER CAL GASTAR EL QUE TENIM

Com diu un amic meu, amb molt de sentit comú, hem passat de gastar a mans plenes el que no teníem a no gastar ni el que tenim. Sense pretendre competir amb els reputats economistes que no paren d’oferir-nos brillants diagnòstics sobre la crisi, tot i que no van saber pas advertir-nos-en, sí que em veig amb cor d’afirmar que en una economia tan terciaritzada com la nostra l’encongiment exagerat de la despesa amenaça de paralitzar-ho gairebé tot. Si fins i tot deixem de gastar raonablement i prescindim de despeses ordinàries assumibles, només per una por difusa i visceral, correm el perill de convertir-nos en agents propagandístics involuntaris d’aquest daltabaix econòmic que tant temem.
Davant de situacions de recessió generalitzada, d’absència d’inversió, de restricció del crèdit, de destrucció de llocs de treball i d’ensopiment del consum, sempre hi ha hagut qui ha predicat una política radical d’austeritat, de retallada de la inversió, de disminució dels salaris i d’estalvi sistemàtic. Altres, en canvi, han recomanat mantenir un cert volum d’inversió pública que actuï de motor i d’estimulant mitjançant un increment controlat del dèficit públic, per tal d’injectar diners al mercat i aturar el reflux monetari alhora que es reactiva el consum. El primer conjunt de mesures correspondrien a un model propi de les ideologies de dreta. Les del segon, apel•larien a un model keynesià, dins les polítiques d’esquerra.
Encara que la pròpia experiència vital i l’anàlisi històrica m’ha ensenyat a fugir dels dogmes, i per tant el sol fet que una mesura sigui titllada de neoliberal o de progressista ja no ho considero suficient per desqualificar-la, em sembla que hem abraçat acríticament una de les dues ortodòxies. Em refereixo al triomf incontestable, tant a Catalunya com a Espanya i a Europa, de les tesi que només conjuguen els verbs retallar, reduir, estalviar, aprimar, encongir, suprimir o tancar. És a dir, s’han imposat, sense que gairebé ningú no gosi refutar-los, els qui no tenen altra recepta que passar les tisores de podar per tot arreu, però amb especial severitat si té alguna relació amb allò públic. Fent una anàlisi simplista pot semblar que després d’una època en la qual s’ha gastat massa ara toca fer radicalment el contrari. Ara bé, de vagades retallant molt podem acabar decapitant. Com també si aprimem massa ens arrisquem a provocar una autèntica anorèxia o si tant estalviem podem provocar una depressió. Tampoc no podem ignorar que suprimint i tancant a tort i a dret potser acabarem, en realitat, aniquilant definitivament.
De fet, més d’un economista expert ha assenyalat que si s’opta per aplicar indiscriminadament o molt severament tantes mesures de contenció de la despesa pot succeir-nos com al Japó dels anys 90, on malgrat la notable disminució de la despesa pública l’endeutament va seguir essent percentualment molt alt, perquè el PIB també va patir una davallada esfereïdora i persistent.
No comparteixo en absolut el discurs del govern “ dels millors “ perquè en lloc d’aplicar unes polítiques d’austeritat i de racionalització comprensibles, ens estan alarmant fent-nos creure que estem a tocar de la bancarrota, potser per poder desacreditar els qui els han precedit. Perquè cal que expliquin, també, que Catalunya no és pas la comunitat que més diners destina als capítols del pressupost per pagar funcionaris i per satisfer els funcionaments dels serveis i equipaments públics. Com tampoc no és la que compta amb més i millors infraestructures. Per tant, si està més endeutada que d’altres només és perquè l’espoli fiscal que pateix l’ha obligat a recórrer més al crèdit. Si no ho hagués fet així comptaríem amb una xarxa de serveis públics escarransida o amb força menys infraestructures. És a dir : se’n podria ressentir seriosament el nostre estat del benestar o el nostre desenvolupament econòmic. De fet sóc testimoni que aquesta passada legislatura el grup de CiU va presentar milers de propostes de resolució reclamant-nos com imprescindibles un seguit d’inversions, que només podien realitzar-se incrementant en un 200% aquest endeutament que ara tan critiquen.
Concloent i encara que alguns els pugui semblar un estirabot, jo crec que ara és el moment de gastar allò que tenim i de fer-ho dins del país. I aquest axioma crec que val tant per les administracions com per les empreses i els particulars. Perquè si els ciutadans amb un sou fix i estalvis renuncien a un consum raonable, ens carregarem multitud de negocis del món dels serveis. Perquè si les empreses que encara poden obtenir crèdit només contemplen el pitjor dels escenaris de futur possibles i paralitzen la inversió, els seus proveïdors i empleats perdran la confiança en l’esdevenidor. I si les administracions, malgrat l’obligació que tenim d’optimitzar la despesa, no mantenim un nivell d’inversió mitjà, encara que sigui conservant un endeutament i uns dèficits alts que no arribin, però, a desbocar-se, podem desballestar tot un entramat empresarial a punt de trontollar o de desertar.

3 comentaris
  1. Joan diu:

    vaig llegir un article del Vicent Partal a Vilaweb, que apuntava amb molt encert, a la mateixa línia: “El somriure de CiU s’ha glaçat”: http://www.vilaweb.cat/editorial/3855800/somriure-ciu-glacat.html

  2. joan_a diu:

    Ho comparteixo completament.

  3. anselmo diu:

    el bo del cas és que el poc que teniem, tampoc era nostre…per cert, tots ens feien,bornis en el regne dels cecs.

Escriu el teu comentari

Normes d'ús

Recorda que les opinions són dels usuaris, i no del SomGarrigues.

El SomGarrigues es reserva el dret d'eliminar els comentaris que per la seva naturalesa es considerin contraris a la legislació vigent, ofensius, injuriants o no acords a la temàtica tractada.

*