10 març 2012

Feminisme i catalanisme

Avui celebrem el 101è dia de la Dona (Dia Internacional de la Dona Treballadora). Lluny queda l’incendi a la indústria tèxtil Cotton de Nova York que va donar una projecció definitiva a un llarg procés de reivindicació que sorgia amb força després de la Revolució Francesa i els seus ideals d’igualtat, fraternitat i llibertat. De fet però, no va ser un únic desencadenant final ni tan sols en un mateix lloc. Així ja el 1857 hi va haver una vaga de treballadores a la mateixa ciutat i el 25 de març un altre incendi a la Triangle Shirtwaist Company. Les dones nord-americanes van començar a celebrar el dia de la Dona el darrer diumenge de febrer. El 1910 en la 2a Conferència Internacional de Dones Socialistes, Clara Zetkin, va proposar l’establiment del dia de al Dona per tal de promoure el sufragi femení i es va fixar l’11 de febrer com a data efectiva. Però la fixació del dia té a veure a veure amb la sortida al carrer de les dones russes, el 8 de març de 1917, per la manca d’aliments en plena Primera Guerra Mundial, una avantsala de la revolució bolxevic d’octubre.

De la mateixa manera que al món el feminisme ha estat íntimament lligat amb l’obrerisme, a casa nostra ha tingut també una clara vocació catalanista. Així Dolors Monserdà, va crear el 1912, el Patronat d’Obreres de l’Agulla. Fins i tot Solidaritat Catalana va tenir un corrent feminista que es movia sota l’empara del setmanari Or i Grana (1906-1907) “autonomista per a les dones” que propugnava una Lliga Patriòtica de Dames. Amb tot no era un moviment reivindicatiu sinó cultural i social; vinculat, en molts casos, a l’alta burgesia (i al reformisme catòlic) i que no va estar exempt d’enfrontaments amb les feministes espanyoles. L’altra gran revista va ser Feminal (1907), de la mà de Carme Karr. En aquesta època els moviments feministes vinculats a moviments socials ja existents o a les institucions pròpies proliferen arreu del país així com els primers estudis sobre el feminisme local. Les primeres votacions no van arribar fins el 1933 i la primera ministra va ser Frederica Montseny, ja en plena Guerra Civil. El 6,7 i 8 de novembre de 1937 hi hagué a Barcelona el Primer Congrés Nacional de la dona on hi participaren els partits d’esquerres.

Avui, com ahir, els drets de les dones continuen amenaçats per lleis retrògrades, ministres embriagats de naftalina nacional i social i una cultura popular encara massa permissiva amb el rol tradicional de l’home vers la dona. Molta feina a fer, per dones i homes.

0 comentaris
09 desembre 2011

La Mancomunitat o l’altre xiringuito de CiU

CRÒNICA DE L’ASSEMBLEA DE LA MANCOMUNITAT D’AIGÜES

Aquest passat divendres dia 2 de desembre es va celebrar una assemblea de la Mancomunitat d’aigües de les Garrigues. Aquesta ha estat la segona assemblea general d’aquesta legislatura després de la primera de constitució, que es va celebrar a finals de setembre on es va triar el president, vicepresident i els vocals de la nova junta gestora, el tresorer i la comissió especial de comptes.

La votació de la nova junta ja va crear certa controvèrsia i desacord entre els assistents. Els grups de PSC i Esquerra, no vam aprovar la manera d’escollir el President i el Vicepresident, que es va aplicant legislatura rere legislatura des de la constitució de la Mancomunitat. Els estatuts no son prou clars en aquest punt, que caldria modificar per aclarir-ho.

El secretari i el grup de CiU sempre interpreten que en una papereta es vota, a la vegada, el President i el Vicepresident, posant dos noms, fet que provoca que els dos membres siguin sempre del mateix grup polític, ja que tenen el mateix nombre de vots. PSC i Esquerra interpreten que la votació s’hauria de fer posant nomes un nom a la papereta, el que obté més vots sigui el president i el segon més votat sigui el vicepresident, cosa que faria que sempre siguin de diferent grup polític, aconseguint així que la junta sigui mes plural i més representativa.

Gràcies a aquestes votacions de dubtosa legalitat estatutària que caldria aclarir algun dia, tenim una junta gestora de nou membres, dels quals president, vicepresident i quatre vocals són sempre del grup amb majoria, normalment de CiU, i els tres vocals restants es reparteixen entre la resta de grups. En aquest cas dos vocals son d’ERC i un del PSC. Aquesta situació tendeix a la politització de la Mancomunitat, i en cap cas afavoreix el consens de tota la comarca en les decisions de l’ens degut que sempre hi ha la mateixa majoria absoluta en la junta gestora.

Amb aquesta situació de majoria dominant normalment no es tenen gaire en compte les aportacions sobre temes importants que es fan en l’assemblea general per part dels membres assistents, ja siguin independents, d’Esquerra o del PSC.

Per mostra, l’assemblea celebrada el passat dia 2 de desembre. Durant l’assemblea es fan suggeriments per part dels assistents, perquè hi hagi debat i es consideri la possibilitat entre tots els presents, de fer modificacions puntuals abans de sotmetre el punts importants de l’ordre del dia a votació, però senzillament es fan constar els comentaris amb acta i no van mai més enllà.  Normalment, el president, amb certa prepotència, quant li sembla que ja n’hi ha prou de parlar, sense comentar-ho a la resta de membres de la junta gestora, ni tan sols als del seu grup, fa procedir a fer les votacions, on tots els components de CiU, normalment per unanimitat, (d’una manera gairebé telepàtica que fa esgarrifar) voten sempre igual que el president, i ja esta dat i beneit. Tot queda igual que estava.

Els punts mes polèmics de l’ordre del dia eren l’augment de preu de l’aigua en un 15%  i la delegació de competències de la junta general a la junta gestora.

Pel que fa al preu de l’aigua cal tenir en compte que l’any passat es va fer una pujada del 20%.

Alguns dels assistents van comentar que a conseqüència de la situació actual no era massa procedent tornar a pujar l’aigua, ja que junt amb la puja de l’any passat suposaria un increment del 35% en dos anys seguits.

A la sala érem 45 persones i a l’hora de les votacions 18 representants de PSC i Esquerra ens varem abstindré, però CiU i independents van votar a favor, amb un total de 27 vots.

Per tant va quedar aprovada la puja d’un 15% en el preu de l’aigua per al proper any.

Pel que fa a la delegació de competències a la junta gestora, el que es proposava delegar es gairebé totes les competències de la junta general, per agilitzar gestions, fet que no es va considerar adequat ja que es donava gairebé tot el poder de decisió a la junta gestora.

Es proposava poder decidir totes les contractacions, concessions, l’adquisició de béns i drets quant el seu import superi el 10 per 100 dels recursos ordinaris del Pressupost, els contractes i concessions plurianuals quan la seva durada sigui superior a quatre anys, les alienacions patrimonials de bens immobles o de bens mobles que estiguin declarats de valor històric o artístic, l’aprovació dels projectes d’obres i serveis quant sigui competent per la seva contractació o concessió i quant no estiguin previstos en el pressupostos.

Cal aclarir que el que esta per sota del 10 per cent ja ho pot fer directament el president.

També es proposava delegar la declaració de lesivitat dels actes de la Mancomunitat i l’exercici d’accions judicials, administratives i la defensa de la corporació en matèria de competència de la junta general.

Per part del grup d’esquerra es va voler aclarir si hi havia un error en el redactat i que potser es volia dir “quant el seu valor NO superi el 10 per 100 dels recursos ordinaris del Pressupost” argumentant també que les coses importants de la mancomunitat, que poden ser una o dues a l’any, s’han de decidir entre tots, i potser sí la gent se sent útil a l’hora de prendre decisions en les coses importants, també assistiran mes a les reunions.

El president va dir que no era cap error, que es pretenia aprovar el que deia el text, i que realment molta gent nomes venia a la reunió de desembre pel sopar de Nadal. Cal aclarir que aquest any no hi ha hagut sopar de Nadal i nomes faltaven 5 persones. Per tant aquest comentari estava fora de lloc i va ser molt desafortunat.

Un membre dels independents va proposar de delegar nomes els punts de les accions judicials i la declaració de lesivitat i que segurament amb això tots hi estaríem d’acord i es podria aprovar aquest punt per unanimitat.

Lluny de buscar el consens de tots els assistents, el president va tornar a decidir ell solet de tirar pel dret, i va demanar de passar a votacions tot el que es proposava. 17 assistents de PSC, Esquerra i independents varem votar en contra i també hi van haver 6 abstencions, però 22 representants de CiU van votar a favor quedant aprovades totes les delegacions.

A assumptes d’urgència el president va dir que els pobles que s’endarrerien en els pagaments que s’havien d’espavilar per pagar, que actualment el deute puja a uns 35.000 € i que el que han de fer es pagar a la Mancomunitat, i si cal que no facin la Festa Major. Un altre comentari mes aviat impertinent que demostra un cop més la prepotència d’aquest president, en la línea d’algun altre dirigent convergent de la comarca.

Grup d’Esquerra de la Mancomunitat

0 comentaris
26 novembre 2011

La dictadura al Consorci Garrigues

LES GARRIGUES: CRÒNICA D’UNA ASSEMBLEA POC DEMOCRÀTICA

El passat divendres al vespre (11-11-11) es va convocar el primer Ple del Consorci per al Desenvolupament de les Garrigues corresponent a la recent estrenada legislatura. La participació va ser exemplar, la sala plena de gom a gom: cares noves, cares habituals, diversitat, ajuntaments, cooperatives, empreses, entitats,…. Tot semblava d’acord amb la dinàmica participativa i positivista generada des de la darrera renovació del Consorci i de l’immillorable desenvolupament del programa LEADER a la nostra comarca.

La introducció del nou president Juli Muro, fou més aviat freda, amb una simple benvinguda i més aviat sorprès i estranyat per la nombrosa participació. Fins i tot semblava que enyorava les èpoques pretèrites en que feina hi havia a fer “quòrum” per poder celebrar l’assemblea.

De fet, de la introducció al final del Ple poc temps va passar, tots els punts es van informar i prou, cap debat, cap possibilitat de discussió, cap votació, ni la megafonia funcionava per poder escoltar com calia les poques intervencions del president i dels tècnics. Tan sols es van poder fer un parell de propostes des de l’assemblea que varen ser revocades taxativament per “imperatiu legal”.

El plat fort va arribar quan el president va decidir, ell solet, i sense dret a replica ni debat, canviar tots els membres dels ajuntaments a la Junta Executiva que, fins llavors estava constituïda per representants de tots els grups politics de la comarca, per nous representants i només del seu grup polític CIU.

Tot plegat una situació incòmoda i desagradable pel públic assistent. Tot un exemple de malbaratar una ocasió immillorable per donar veu i participació a un ampli i plural col·lectiu de persones, totes elles responsables i representants de la diversitat cooperativista, empresarial, activista i fins i tot política de la comarca. Tot plegat per no res. Temps perdut per cadascun de nosaltres i centenars de quilòmetres de desplaçaments des dels pobles més diversos i allunyats de la capital, quan només hagués calgut un simple comunicat dels continguts dels acords i directius imposades pel nou i flamant president del Consorci.

Tot fa preveure que tornarem a les antigues tàctiques i pràctiques de dividir la comarca entre uns i altres, bons i dolents, o estàs amb mi o estàs contra mi …

Tot l’esforç que s’havia dedicat a constituir un Consorci, tant pel que fa a l’equip de govern com pel que fa a l’equip tècnic, àgil i representatiu, eficaç i resolutiu, just i igualitari, quedarà en no res i tornarem a començar malbaratant l’experiència i excel·lent gestió que s’havia aconseguit, i que ha estat totalment reconeguda i felicitada des de tots els àmbits i sectors de l’administració i de l’emprenedoria comarcal.

Des dels grups del PSC i d’ERC i fent nostres les opinions de moltes persones assistents que ens han fet arribar el seu descontent i preocupació pel fraccionament de la comarca, apel·lem a la bona gent de CiU perquè demanin als seus representants polítics que rectifiquin i deixin sense efecte els acords presos en aquesta assemblea, i alhora consensuïn una nova Junta Executiva, més plural i més d’acord amb la realitat política i social de la comarca. Altrament, ens veurem obligats a estudiar formalment tant la impugnació de l’assemblea, com la possible sortida del Consorci de tots aquells ajuntaments que ens sentim apartats de tota representació i participació al progrés comarcal.

Grup comarcal d’ERC de les Garrigues

0 comentaris
09 octubre 2011

La por contra els febles i la submissió contra el poder

Les darreres declaracions del president del consell comarcal, Sr. Muro, anunciant retallades de personal a granel sense fer cap proposta concreta d’on hi ha la sobredotació de personal i sense la més mínima crítica als pagaments endarrerits, vergonyants i fatals de la Generalitat; són només la mostra d’una mancança de dir les coses pel seu nom i quadrar-se davant dels “seus” per defensar els interessos de la comarca i la seua gent i fer pagar els plats trencats als treballadors públics.

Els temsp són complicats i per tant cal rigor i enteniment en les mesures. Segurament cal una reestructuració del personal de la comarca però també cal saber on es retalla i per què. En serveis socials bàsics? en comptències molt elegants però que no pertoquen al Consell

0 comentaris
25 setembre 2011

Fites en l’ideari

Els recents traspassos dels companys Víctor Torres i Heribert Barrera són d’aquells fets que et fan pensar en com gestionem els límits del nostre ideari personal i social. Què vull dir? Que quan ens posicionem sobre un esdeveniment públic i/o social ho fem perquè hem llegit, hem escoltat o hem sentit algú que ens ha “frapat” amb la seua reflexió sobre un fet d’abast ciutadà. La configuració d’aquestes fites és el que forma la nostra singularitat ideològica i de principis que regeix la nostra manera d’entendre la gestió del jo i el món que l’envolta.

Per a molta gent, i en especial per a la gent d’Esquerra Republicana de Catalunya, aquest valors passen pel radicalisme democràtic, per la justícia social i per l’alliberament nacional. Els fangs de la política d’avui són sovint la pols d’ahir i només alguns, amb una bona dosi de clarividència i insubornabilitat, són capaços de veure el demà d’una manera tan peremptòria. Barrera n’era un. Quan a l’any 1978 s’oposava a la Constitució Espanyola perquè blindava la nació única, fixava la supremacia de la llengua castellana o negava els nostres drets històrics amb el concert econòmic (amb la connivència de CiU) ens estava anunciant els fangs on ara estem atrapats. Torres, el Víctor, era també un gran pautador ideològic però encara era millor en la faceta d’arengador de la família republicana. La suma d’aquest dos topalls ens han configurat com no només gent ideològicament ferma i argumentada sinó també apassionada i sentida d’allò que estima; el país.

A ells, per tant, el més sentit dels homenatges.

0 comentaris
26 agost 2011

Crisi i finances locals; el cas de les Borges Blanques

Darrerament s’ha posat de moda fer veure com i de quina manera l’endeutament de les administracions, en especial de les locals, és el principal responsable de la situació econòmica actual. No deixa de sorprendre però que el 77% del dèficit públic de 2010 és el de l’Estat, el 14% és de les anomenades comunitats autònomes, un 3% de la Seguretat  Social i només un 6% de les administracions locals (només Madrid deu el 60% del total dels ajuntaments).

Em centraré en el cas de les Borges, que conec prou bé, per il·lustrar aquesta febre inculpatòria. El  que crec que toca és explicar quins són els paràmetres per valorar aquest endeutament i la capacitat del consistori per fer-hi front ja que sorprèn veure com la premsa usa les dades sense contrastar-les i barrejant conceptes diversos.

Primer, els crèdits a llarg termini (a 10 anys habitualment) que et serveixen per calcular l’endeutament que et permet la llei sobre la teua capacitat de generar ingressos (un màxim d’un 75%): en el cas de les Borges es devia a finals de 2010 uns 3’3 M d’euros (4’2 M d’euros el 2007) i els ingressos ordinaris estaven al voltant dels 5’2 M d’euros, és a dir un 63’4%.

Segon, l’endeutament a curt termini (a un any). La llei et permet demanar pòlisses (un màxim del 30% dels ingressos ordinaris de l’any) per avançar aquests ingressos que tens al pressupost de l’any i poder fer front així  als pagaments que sovint s’han d’avançar; són com una bestreta a compte. En el cas del les Borges uns 1’7 M d’euros, el màxim permès.

Tercer,  l’endeutament  extrapressupostari. Aquest correspon a les factures que no s’han tingut en compte al pressupost perquè no existia la partida pressupostària o bé s’ha superat la que hi havia. Aquestes irregularitats, el dèficit, afloren un cop hi ha la liquidació de l’any  i s’han d’incorporar al pressupost de l’any següent. En el cas de les Borges, la liquidació de l’any 2010 es va tancar amb un superàvit de 70.000 €, és a dir, amb un saldo positiu.

Quart, la tresoreria. Aquest paràmetre és hores d’ara tan o més important que la resta ja que demostra l’endarreriment entre la despesa efectuada i la recepció dels ingressos que tens certificats. Aquest ritme diferent és imprescindible per realitzar les obres i, a l’acabar, demanar a les altres administracions que et paguin el que s’han compromès o cobrar els impostos que has de recaptar i s’endarrereixen. És una eina complementària de l’endeutament a curt termini i és la que més escanya els consistoris ja que, sobretot, has d’esperar a cobrar de les altres administracions per poder pagar els proveïdors (els grans damnificats de tot aquest sistema piramidal). A les Borges les altres administracions i empreses constructores diverses ens deuen, a grans xifres, 4’3 M d’euros i, també tenim factures per pagar per valor de prop de 2’6 M d’euros; ens deuen més del que devem (la Generalitat sol ens deu més d’1’3 milions i des del desembre de 2010 que no ens fan cap ingrés: i això no surt publicat enlloc) i cada endarreriment en el cobrament de les subvencions és un perjudici per als proveïdors. Això no és endeutament sinó un sistema pervers, sense escapatòria per als ajuntaments, ja que l’alternativa és no poder fer res i aturar més el creixement econòmic des del sector públic. Ara bé, cal ser també espavilat per sortir-se’n al més aviat millor; si ens paguen el que ens deuen, que passarà en uns mesos, pagarem les obres i millores que s’han fet al municipi havent reduït al mateix temps la hipoteca; ara, cal exigir-ho!!

Urgeix, en definitiva, una recaptació directa per part dels ajuntaments de tributs autonòmics i, sobretot, estatals per no haver de dependre del manà de les altres administracions i potser caldria delimitar per llei el seu percentatge d’endeutament vers els ajuntaments.

Jordi Satorra, portaveu d’ERC a les Borges

0 comentaris
20 març 2011

Una comarca pionera en les energies renovables

El passat dissabte, 19 de març, es va posar la primera pedra de la Termosolar Borges. Després de moltes complicacions burocràtiques per part d’altres administracions i del nul suport per part de CiU de les Borges (no és el cas del grup a Juneda) s’ha pogut tirar endavant un dels projectes inversors més importants de la nostra comarca. Aquesta planta, ubicada bàsicament a les Borges tot i que amb l’evacuació connectada a la subestació de Juneda, és un model híbrid perquè incorpora una caldera de biomassa a l’energia solar, com a font d’alimentació, que la fa única al món. Les xifres que acompanyen el projecte són impressionants: 150 milions d’euros d’inversió, 96 hectàrees d’ocupació, puntes de 150 llocs de treball per construir-la, 30 llocs de treball directes per mantenir-la durant els propers 25 anys i més de 100 d’indirectes, 22’5 Mw de potència (l’equivalent al consum de 27.000 famílies), etc.
La nostra comarca fa temps que acull una bona dosi de centrals elèctriques amb energia renovable: parcs eòlics, camps fotovoltaics i ara la termosolar. Sens dubte som la comarca amb més energia renovable creada i en el temps que corren (cisma de les nuclears arreu del món) és escaient de veure-ho amb bons ulls. El que cal tenir clar, com en tantes altres coses de la vida, és la quantitat (ara ja som netament exportadors d’energia) i la ubicació d’aquestes plantes. Per tant, energia renovable sí, i preservació de l’espai natural i del paisatge autòcton també. Un binomi possible i necessari que hem de saber gestionar.

0 comentaris
06 març 2011

potser cal que gastem el que tenim

POTSER CAL GASTAR EL QUE TENIM

Com diu un amic meu, amb molt de sentit comú, hem passat de gastar a mans plenes el que no teníem a no gastar ni el que tenim. Sense pretendre competir amb els reputats economistes que no paren d’oferir-nos brillants diagnòstics sobre la crisi, tot i que no van saber pas advertir-nos-en, sí que em veig amb cor d’afirmar que en una economia tan terciaritzada com la nostra l’encongiment exagerat de la despesa amenaça de paralitzar-ho gairebé tot. Si fins i tot deixem de gastar raonablement i prescindim de despeses ordinàries assumibles, només per una por difusa i visceral, correm el perill de convertir-nos en agents propagandístics involuntaris d’aquest daltabaix econòmic que tant temem.
Davant de situacions de recessió generalitzada, d’absència d’inversió, de restricció del crèdit, de destrucció de llocs de treball i d’ensopiment del consum, sempre hi ha hagut qui ha predicat una política radical d’austeritat, de retallada de la inversió, de disminució dels salaris i d’estalvi sistemàtic. Altres, en canvi, han recomanat mantenir un cert volum d’inversió pública que actuï de motor i d’estimulant mitjançant un increment controlat del dèficit públic, per tal d’injectar diners al mercat i aturar el reflux monetari alhora que es reactiva el consum. El primer conjunt de mesures correspondrien a un model propi de les ideologies de dreta. Les del segon, apel•larien a un model keynesià, dins les polítiques d’esquerra.
Encara que la pròpia experiència vital i l’anàlisi històrica m’ha ensenyat a fugir dels dogmes, i per tant el sol fet que una mesura sigui titllada de neoliberal o de progressista ja no ho considero suficient per desqualificar-la, em sembla que hem abraçat acríticament una de les dues ortodòxies. Em refereixo al triomf incontestable, tant a Catalunya com a Espanya i a Europa, de les tesi que només conjuguen els verbs retallar, reduir, estalviar, aprimar, encongir, suprimir o tancar. És a dir, s’han imposat, sense que gairebé ningú no gosi refutar-los, els qui no tenen altra recepta que passar les tisores de podar per tot arreu, però amb especial severitat si té alguna relació amb allò públic. Fent una anàlisi simplista pot semblar que després d’una època en la qual s’ha gastat massa ara toca fer radicalment el contrari. Ara bé, de vagades retallant molt podem acabar decapitant. Com també si aprimem massa ens arrisquem a provocar una autèntica anorèxia o si tant estalviem podem provocar una depressió. Tampoc no podem ignorar que suprimint i tancant a tort i a dret potser acabarem, en realitat, aniquilant definitivament.
De fet, més d’un economista expert ha assenyalat que si s’opta per aplicar indiscriminadament o molt severament tantes mesures de contenció de la despesa pot succeir-nos com al Japó dels anys 90, on malgrat la notable disminució de la despesa pública l’endeutament va seguir essent percentualment molt alt, perquè el PIB també va patir una davallada esfereïdora i persistent.
No comparteixo en absolut el discurs del govern “ dels millors “ perquè en lloc d’aplicar unes polítiques d’austeritat i de racionalització comprensibles, ens estan alarmant fent-nos creure que estem a tocar de la bancarrota, potser per poder desacreditar els qui els han precedit. Perquè cal que expliquin, també, que Catalunya no és pas la comunitat que més diners destina als capítols del pressupost per pagar funcionaris i per satisfer els funcionaments dels serveis i equipaments públics. Com tampoc no és la que compta amb més i millors infraestructures. Per tant, si està més endeutada que d’altres només és perquè l’espoli fiscal que pateix l’ha obligat a recórrer més al crèdit. Si no ho hagués fet així comptaríem amb una xarxa de serveis públics escarransida o amb força menys infraestructures. És a dir : se’n podria ressentir seriosament el nostre estat del benestar o el nostre desenvolupament econòmic. De fet sóc testimoni que aquesta passada legislatura el grup de CiU va presentar milers de propostes de resolució reclamant-nos com imprescindibles un seguit d’inversions, que només podien realitzar-se incrementant en un 200% aquest endeutament que ara tan critiquen.
Concloent i encara que alguns els pugui semblar un estirabot, jo crec que ara és el moment de gastar allò que tenim i de fer-ho dins del país. I aquest axioma crec que val tant per les administracions com per les empreses i els particulars. Perquè si els ciutadans amb un sou fix i estalvis renuncien a un consum raonable, ens carregarem multitud de negocis del món dels serveis. Perquè si les empreses que encara poden obtenir crèdit només contemplen el pitjor dels escenaris de futur possibles i paralitzen la inversió, els seus proveïdors i empleats perdran la confiança en l’esdevenidor. I si les administracions, malgrat l’obligació que tenim d’optimitzar la despesa, no mantenim un nivell d’inversió mitjà, encara que sigui conservant un endeutament i uns dèficits alts que no arribin, però, a desbocar-se, podem desballestar tot un entramat empresarial a punt de trontollar o de desertar.

3 comentaris
26 febrer 2011

Cap a l’alliberament nacional

Estem davant d’una nova convocatòria democràtica, les properes eleccions municipals del 22 de maig tornaran a donar l’oportunitat a la ciutadania d’escollir els seus representants: en aquest cas, els més directes i propers, els que gestionaran els nostres pobles i ciutats per millorar els serveis més essencials, imprescindibles i ineludibles.
En les darreres eleccions al Parlament de Catalunya les forces d’esquerres i independentistes ens hi varem presentar desunides i part dels potencials electors i electores es van quedar a casa incrementant la gran bossa de l’abstenció, objecció i desencant polític. En el cas dels que van creure oportú d’anar a votar, la disgregació de vots va ser tanta que encara va afavorir més la victòria de CiU.
Tenim doncs una nova oportunitat per demostrat maduresa i coherència política. A la vegada també necessitem reafirmar la il•lusió i la trajectòria d’alliberament nacional reflectida el passat 10 de juliol de 2010; començant pels pobles i poblets de la nostra comarca. I en clau nacional, fer-ho des de la Catalunya rural com a punta de llança de la defensa de les llibertats nacionals, progrés econòmic, modernitat i innovació creativa.
Quan sigui haurem de revisar les estructures dels partits però, ara per ara i de forma ineludible, ens veiem en l’obligació de presentar alternatives i opcions electorals a tot un sector de la població, sovint majoritari, que és gairebé captiu de l’opció de sempre: l’opció immobilista o conformista, la que en la millor de les ocasions encara és defensora d’un autonomisme i dependència de l’Espanya que no ens accepta ni ens acceptarà mai encara que ens instal•lem en la submissió i dependència.
Poble a poble, municipi a municipi, homes i dones, hem de ser suficientment hàbils, capaços, tol•lerants i intel•ligents per buscar i presentar alternatives creatives engrescadores que ajudin a tornar a vertebrar el gran teixit jove i entusiasta. Aquest teixit bàsic i necessari per fonamentar l’alliberament nacional sense deixar mai de banda la gestió i dinamització dels nostres pobles, de la nostra comarca i de l’entorn més proper.

2 comentaris
23 febrer 2011

Made in Garrigues

L’oli d’oliva és el producte més reconegut a nivell qualitatiu i el que més s’identifica amb la nostra comarca, gràcies al fet que la denominació d’origen duu també el nom de Garrigues. Un nom que no només designa la procedència del producte, sinó que esdevé una marca, una etiqueta de qualitat. En una societat competitiva com l’actual es fa imprescindible pensar en la qualitat i en el màrqueting per assolir les quotes de mercat desitjables. La Fira de l’Oli Verge Extra de les Borges Blanques és un bon exemple de promoció i d’aposta per aquest producte autòcton. Per sort, tenim una comarca rica en productes agroalimentaris, ja no és sols l’oli,  també és el vi dels diversos cellers que tenim integrats a la denominació d’origen Costers del Segre. La Diputació de Lleida ha fet un pas important en aquest sentit per donar reconeixement social i facilitar la promoció dels productes d’alta qualitat de les terres de Lleida, entre els quals hi ha, evidentment, els de la nostra comarca; i ho ha fet amb la creació d’una marca que els aglutina: Lleida Qualitat (LQ), que s’ha fet present en nombroses fires nacionals i internacionals, i en múltiples actes rellevants. I no només això, sinó que la Diputació actual ha convertit en norma el fet de comprar només productes de les comarques lleidatanes. La promoció comença per la immediatesa i els nostres productors d’oli, vi, melmelades, pa de ronyó, fruits secs o altres, han d’apostar per la qualitat, que ja ho fan, i per incrementar els esforços en màrqueting i promoció dins la pròpia comarca, entre veïns i veïnes, i fora d’ella. No podem desaprofitar aquest potencial agroalimentari, i ningú millor que els garriguencs i garriguenques pot fer publicitat d’allò que coneix tan bé i té tan aprop. Cada un de nosaltres tenim l’opció d’escollir un vi de les Garrigues o un de fora quan anem a un restaurant, de regalar unes melmelades o pastes fets aquí o uns bombons de no se sap on, de cuinar amb un oli ple de garanties o fer-ho amb un de més barat i potser d’importació… Jo em quedo amb la qualitat del “Made in Garrigues” i tu?

6 comentaris