Dubtes sobre el canal
Llegia fa poc l’article de Jordi Peix aquí al Som en què es referia a una notícia apareguda a la versió en paper sobre un estudi de la Universitat Autònoma de Barcelona que posava en dubte la rendibilitat econòmica del canal Segarra-Garrigues per als regants. No seré jo qui contradigui el qui fou director de Regs de Catalunya i director general de Medi Natural de la Generalitat, perquè em manquen coneixements, tant d’agricultura com d’economia, però també de futurologia. Ara bé, sí que tinc prou elements com perquè comenci a dubtar de la necessitat del mateix canal. Concretament, tinc quatre grans dubtes. LLegir més »
Independentisme transversal?
Una de les novetats en l’escenari polític català i, en conseqüència, en la campanya electoral que ara comença, és l’aparició de dues formacions independentistes amb certes aspiracions a obtindre algun diputat al Parlament. Reagrupament i Solidaritat Catalana per la Independència. Dues formacions que s’anomenen “transversals” i sobre les quals només els molt iniciats sabran destriar-ne les diferències (fins i tot s’han copiat argumentaris i anuncis entre elles).
D’entrada, benvingudes siguin, sobretot des del moment en què aconsegueixen treure de casa aquells independentistes descontents i animar-los a organitzar-se, a fer assemblees, a participar de la cosa pública i a muntar debats i conferències, que això sempre és sa. Benvingudes, també, si aconsegueixen fer anar a les urnes aquells independentistes que potser no s’implicaran en cap activitat militant però que almenys contribuiran a no llençar vots. I benvingudes, també, perquè no dir-ho, per acollir la dosi corresponent de friquisme a les seves files i ajudar així a descarregar-ne les altres; per sort o per desgràcia, tota formació independentista sembla que n’ha de tenir, no hi podem fer més. LLegir més »
L’opinió és una selva
Escriure ara això aquí és una paradoxa, però el cert és que sempre he recelat dels blocs. D’entrada, perquè hi veig una projecció de l’ego de qui hi ha al darrere, com si el sol fet de penjar un article a la xarxa ja el fes digne de ser llegit i convertís l’autor, automàticament, en un pensador de referència. De fet, posats a filar prim, he recelat sempre dels opinadors; dels opinadors “de professió”, per entendre’ns, d’aquells que es guanyen la vida anant de tertúlia en tertúlia i publicant les seves reflexions de diari en diari. Primer ho fan en tant que alguna cosa (en tant que advocats, en tant que escriptors, en tant que periodistes, en tant que professors), és a dir, amb una certa legitimitat al darrere. Però amb el temps esdevenen, simplement, opinadors; van als llocs en tant que opinadors, la trajectòria que els legitimava és un record llunyà i ja ningú sap perquè gaudeixen del privilegi de tenir els altaveus que tenen.
Doncs Internet ha portat el fenomen a l’extrem: ha convertit tothom en un d’aquests opinadors i la legitimitat ja no és ni un simple requisit moral. El fet de poder crear i difondre qualsevol contingut sense cap mena de filtre ha trencat totes les barreres. Fa 15 anys, quan Internet tan sols estava a les beceroles, el periodista Xavier Graset ja ens advertia al programa “Sense títol” que “la informació era una selva”. Ara tot és una selva, informació i opinió; una selva enorme, més gran que mai, complicadíssima. Sí que hi continuen havent mitjans de comunicació que escullen a qui ofereixen les seves columnes, però com que ara ja també qualsevol cosa esdevé un suposat mitjà de comunicació digital en un tres i no res i “necessita” també els seus opinadors, el cert és que aquí opina tot Déu, parlant clar. LLegir més »