27 octubre 2016

Un punt d’acord possible per a l’N-240

A aquestes alçades, ja sé que no convenceré a segons qui, ni tan sols d’una cosa que ells mateixos havien defensat aferrissadament. A aquestes alçades, ja m’he resignat a no entendre per què es va dinamitar la unitat política i social que es va aconseguir entre el 2012 i el 2014 per exigir el rescat d’una autopista que va buida. A aquestes alçades, ja m’he resignat a no entendre tampoc per què la plataforma Prou Morts no intenta aglutinar el màxim nombre de veus. A aquestes alçades, ja m’he acostumat a que no es compti amb transportistes ni entitats impulsores d’estudis sobre el tema ni societat civil. A aquestes alçades, ja no em sorprenen ni les mentides d’un cap de premsa que el mateix dia del tall de carretera llança greus acusacions sobre els que continuem defensant allò que defensàvem tots fa quatre anys, ni els pocs escrúpols d’anar a esbroncar altres persones enmig d’una manifestació de dol. Un aprèn que en aquest món hi ha males persones, i ja està. 

Com que he entès que un debat sensat és força improbable, se’m fa molt costa amunt reprendre l’historial de declaracions i moviments que hi ha hagut en els últims anys sobre aquest assumpte de l’N-240. Ja en vaig fer una mena de cronologia l’any passat, que es pot llegir aquí, i en vaig parlar enguany aquí. Es podria ampliar una mica més, però de què serviria? Han passat quatre anys des que tot plegat va agafar força i, si mirem sobre el terreny, l’únic canvi palpable ha estat la rotonda de Margalef, i benvinguda sigui. Tant de bo es fessin ja, també, les de Juneda. Mentre no arribin solucions de més abast, tot allò que pugui evitar xocs frontals dóna certa tranquil·litat.

Podem parlar tot el temps que calgui de desdoblament, de duplicació, de terminis, traçats i costos, però mentrestant, hi ha un punt en què tots estem d’acord: obrir l’autopista. Per uns serà provisional, per altres definitiu, però tothom ha expressat, en tots aquests anys, la necessitat de fer-ho ja. Al seu manifest fundacional, la plataforma Prou Morts deia: “tenim clar que ara el debat no ha de ser si és millor el rescat i la no renovació de la concessió del peatge entre Lleida i Montblanc o el desdoblament de la via. Entenem que l’única solució possible durant aquest llarg termini en què no es farà ni una cosa ni l’altra passa per l’alliberament provisional d’aquest peatge de l’AP-2 el més aviat possible”. D’aquestes paraules fa tres anys. Només demano una cosa: demostrar que allò que es deia era cert, que anava de debò, que hi ha un pla a curt termini, que es pressioni a qui s’ha pressionar i es negocïi amb qui s’ha de negociar.

P.S.: ja que parlem de comunicacions i mobilitat, fem el favor de resoldre d’una vegada el transport públic. A Balaguer, a Cervera, a Tàrrega i a Mollerussa s’augmenten freqüències de trens i, de retruc, es tripliquen els usuaris, mentre a les Garrigues tenim uns horaris que no ens serveixen per a res i tots mutis. Posem el crit al cel pel traspàs de Rodalies de l’Estat, però potser toca aixecar una mica la veu de portes endins, també, que els horaris depenen de la Generalitat. Exigim un servei de trens que sigui útil i que puguem anar i vindre de Lleida sense contaminar i evitant la maleïda carretera, que tot ajuda.
0 comentaris

Escriu el teu comentari

Normes d'ús

Recorda que les opinions són dels usuaris, i no del SomGarrigues.

El SomGarrigues es reserva el dret d'eliminar els comentaris que per la seva naturalesa es considerin contraris a la legislació vigent, ofensius, injuriants o no acords a la temàtica tractada.

*