15 agost 2016

Una victòria de la desmemòria a les Borges (i 2)

A més del general Güell, l’altre personatge directament vinculat a la dictadura franquista a qui tenim un carrer dedicat a les Borges -l’entrada a la població des de la rotonda de la premsa d’oli fins a l’avinguda de les Garrigues- és Jaume Segarra, un dels 14 germans Segarra Benet. No era militar, a diferència del seu germà Anselm,  que ho va ser durant la dictadura de Primo de Rivera, que va morir el 1927 a la campanya del nord d’Àfrica sota les ordres de l’aleshores coronel Francisco Franco i que avui també té un carrer dedicat a les Borges -temps enrere l’havia tingut al carrer La Font amb el nom de tinent Segarra-, un nom que també valdria la pena revisar.
Però tornem a Jaume Segarra. Va ser jutge, doctor en Dret i tècnic en Turisme, i va ser en aquest últim àmbit en què va exercir bona part de la seva carrera. Entre els anys 50 i el 1972 va ser subdirector general de Promoción del Turismo del govern espanyol de Franco, càrrec depenent del Ministerio de Información y Turismo de Fraga Iribarne primer i Sánchez Bella després. No era un càrrec menor, un “jo passava per aquí”, sinó un dels pilars d’aquell ministeri. El reconeixement polític internacional i l’atracció de turistes i visites de personalitats a Espanya per donar sensació de normalitat va ser una autèntica obsessió del franquisme de després de la segona Guerra Mundial i s’hi van dedicar grans esforços econòmics. El pressupost destinat a la promoció turística exterior a principis dels 50, per exemple, era el triple del que es gastava a mitjans dels 70, quan el fenomen ja estava consolidat. El famós bany de Fraga al Palomares el 1966 formava part d’això, mentre un altre dia sortia a justificar assassinats d’opositors.

I, en aquesta tasca de legitimació del franquisme, Jaume Segarra hi tenia, òbviament, un paper destacat. El 1969, el règim el va aconseguir posar com a vicepresident de la Unió Internacional d’Organismes Oficials de Turisme i el 1971 era nomenat també vicepresident de la Comissió Europea de Turisme. Mentre desenes de borgencs vivien a l’exili o eren represaliats per les autoritats franquistes, Segarra viatjava arreu -se’n destaca que el 1946 havia fet la primera volta al món- per homologar precisament aquest règim, un règim sorgit d’un aixecament militar i d’una guerra que va costar la vida a molts conciutadans seus, molts dels quals morts sota les bombes del mateix general a qui, durant anys, Segarra representaria a l’exterior. Amb motiu de les condecoracions del 18 de juliol -commemoració de l’Alzamiento-, el 1965 rebia la Medalla de Plata al mèrit turístic i el 1975, també pel 18 de juliol, rebia la d’or. El règim, que ja agonitzava, estava orgullós de la seva tasca.

Sempre s’ha dit d’ell que era molt bonhomiós, simpàtic i agradable. En clau local, se’n destaca la propaganda que feia de les Borges i del seu oli i, a nivell més concret, haver aconseguit subvencions per recuperar els arcs del convent del Carme i un projecte -fallit- per fer del Terrall una mena de jardí botànic amb arbres d’arreu del món. Potser per tot això, el 1969 se li va concedir la Medalla d’Or de les Borges, i no puc evitar pensar com només quatre anys enrere havia mort a l’exili Joan Navés, el primer alcalde de la República, completament oblidat -encara avui-.

I quin millor exemple de com es va fer l’anomenada Transició en aquest país que, acabada la dictadura, no només la gran majoria de càrrecs de la judicatura, l’exèrcit i la policia es van mantenir, sinó que la continuïtat va ser la norma en molts altres estaments. El mateix Segarra, que el 1972 va plegar de Turisme per anar a fer de jutge a Alcorcón, va continuar integrat a les estructures de l’Estat fins a la seva jubilació el 1986. I els reconeixements, ara de les autoritats democràtiques, també van continuar, com quan el 1997 el ministre Abel Matutes li atorga la Gran Cruz de la Orden del Mérito Civil. Abans, a nivell local, el 1991 es batejava un carrer de les Borges amb el seu nom (quants carrers s’han dedicat a personatges en vida?) i el 1995 se’l nomenava Borgenc de l’Any. El 2012 moria a Madrid, on va residir la major part de la seva vida, als 96 anys d’edat.

Preguntat per un possible canvi de nom del carrer Jaume Segarra, l’alcalde de les Borges s’hi oposa i diu que “de vegades, la persona transcendeix el règim que li ha tocat viure”. Triomf absolut de la desmemòria. Perquè participar d’un règim dictatorial no és una circumstància que “et toqui”. Pot tocar patir-lo, com va tocar a tants borgencs, però formar-ne part, i més a alt nivell, és clarament una opció. Sovint identifiquem el franquisme amb la figura de Franco i els seus ministres, però qualsevol règim funciona -i aquell ho va fer perfectament durant 40 anys- gràcies a totes les peces que el formen i el fan funcionar. I Segarra n’era una i rellevant. Podia ser molt amable en el tracte, però la complicitat i la participació durant molts anys amb la dictadura és evident.  Molts van ser els qui van triar no formar-ne part, i en van patir conseqüències professionals, personals i econòmiques. I, entre aquests, segurament hi havia també gent molt simpàtica.

0 comentaris

Escriu el teu comentari

Normes d'ús

Recorda que les opinions són dels usuaris, i no del SomGarrigues.

El SomGarrigues es reserva el dret d'eliminar els comentaris que per la seva naturalesa es considerin contraris a la legislació vigent, ofensius, injuriants o no acords a la temàtica tractada.

*