14 agost 2016

Una victòria de la desmemòria a les Borges (1)

Sí, hi torno. Torno a parlar de noms i espai públic. Hi ha moltes maneres de fomentar i exercitar la memòria històrica, i la que es plasma en el nomenclàtor de cada municipi no és un tema menor. Per mi, és important quin nom donem a les coses, com anomenem la plaça principal del poble o la biblioteca municipal. Són gestos que diuen molt de quins marcs mentals tenim, de què homenatgem, què oblidem i què sabem i no sabem de nosaltres mateixos.
Aquests dies s’ha parlat molt de franquisme, antifranquisme i espai públic arran de l’exposició que s’ha de fer al Born de Barcelona i no puc evitar pensar en els dos carrers que tenim a les Borges dedicats a persones vinculades al franquisme. Han passat tots dos molt desapercebuts sempre, un perquè quasi que no es fa anar popularment i l’altre perquè és un carrer curt i secundari. La falta d’una petita biografia del personatge de cada carrer, com hi ha a altres municipis, tampoc ha ajudat a que tots plegats sabéssim qui eren. Em refereixo als carrers Jaume Segarra i general Güell.
No m’estendré gaire en explicar qui eren -podeu llegir-ho en aquesta notícia-, però vull remarcar els suposats mèrits que, al seu dia, els van fer mereixedors d’una placa al poble. Del general Güell, Ildefons Güell Arqués, general d’enginyers de l’exèrcit espanyol que va estar al servei tant de la dictadura de Franco com de la de Primo de Rivera, es diu que va fer pressió perquè la Caixa de Pensions concedís un crèdit per poder construir el col·legi públic de les Borges. És probable, però gràcies a la publicació de la tesi doctoral de Marc Macià, podem saber els detalls d’aquella operació i veure que es tracta d’un préstec duríssim per a un ajuntament com el de les Borges.
El consistori el va demanar el 1928, un total de 200.000 pessetes, per poder fer front, entre altres despeses, al pagament de 121.000 que devia a l’Estat, dels quals depenia que tirés endavant la construcció de les escoles. S’havia de tornar amb interessos del 5% anual, es posaven com a garantia de pagament tots els ingressos municipals procedents del consum de carn, del cànon de l’aigua potable i de la resta de serveis públics i s’hipotecaven el mateix edifici consistorial, la presó, l’antic dipòsit i diverses finques municipals. L’Ajuntament havia de prioritzar, per davant de tota acció de govern, el pagament del préstec. Per si fos poc, al juliol del mateix any es va haver de demanar una ampliació de 15.000 pessetes per fer front a despeses no previstes al seu moment, com escriptures, drets reials, impostos, etc. I, tot això, a les portes del crack del 29.
Fins i tot ignorant tota vinculació del general Güell amb dues dictadures, les guerres cruentes a l’Àfrica i el classisme social de les lleves per les quals la comarca s’havia revoltat, aquest crèdit de la Caixa de Pensions és el que mereix un homenatge de les Borges al personatge? El crèdit, a més, és només una petita part del serial que va acompanyar la construcció de les escoles. Ja el 1925, l’Ajuntament havia donat uns terrenys a l’Estat per fer-les, el 1927 hi havia el projecte aprovat per Reial Decret, el 1931 van sorgir enormes dificultats per ampliar els terrenys per l’excessiu preu de venda que van posar alguns propietaris, fins i tot el 1933, vuit anys després de l’acord inicial entre Ajuntament i Estat, el ple municipal va haver d’adreçar una queixa formal al Ministeri pel retard de la posada en marxa del centre. I a tot això hi van haver de batallar de manera esgotadora els successius governs municipals, especialment el del republicà Joan Navés i el seu regidor de Cultura Candi Farré. Finalment, el 1934 s’inaugurava el Grup Escolar, aleshores batejat com a escoles President Macià, mort pocs mesos enrere.
Avui, mentre homenatgem Güell amb un carrer, ni Navés ni Farré han rebut mai un reconeixement. Mentre un se’n va anar a viure a Cervera el 1891, va ser part de l’estructura franquista, va moure’s entre els elits del Círculo Militar del Ejército, va morir tranquil·lament als 76 anys i no se li coneixen més “mèrits” pel poble que el d’aquell crèdit, els altres van picar molta pedra per dur a terme millores en el dia a dia dels borgencs, sobretot pels sectors més desfavorits, en temps de moltes dificultats i amb un compromís inequívoc de defensa de les llibertats del país. Mentre un construïa ferrocarrils militars a Tetuan, la bibliotecària Maria Rossell -una altra oblidada- maldava per tirar endavant la biblioteca de la Mancomunitat i fer accessible la lectura entre les classes populars. Mentre a un li tenim dedicat un carrer, el qui va ser el primer alcalde escollit democràticament a les Borges i el qui va proclamar la República Catalana va haver d’exiliar-se de per vida i va morir el 1964 a Tolosa de Llenguadoc, totalment oblidat.
I ja se m’ha fet el text massa llarg per entrar a parlar ara de l’altre borgenc vinculat directament al franquisme, Jaume Segarra, a qui també tenim un carrer dedicat. Ho faré en un altre article més endavant.
1 comentaris
  1. [...] Sí, hi torno. Torno a parlar de noms i espai públic. Hi ha moltes maneres de fomentar i exercitar la memòria històrica, i la que es plasma en el nomenclàtor de cada municipi no és un tema menor. Per mi, és important quin nom donem a les coses, com anomenem la plaça principal del poble o la biblioteca municipal. Són gestos que diuen molt de quins marcs mentals tenim, de què homenatgem, què oblidem i què sabem i no sabem de nosaltres mateixos. Aquests dies s’ha parlat molt de franquisme, antifranquisme i espai públic arran de l’exposició que s’ha de fer al Born de Barcelona i no puc evitar pensar en els dos carrers que tenim a les Borges dedicats a persones vinculades al franquisme. Han passat tots dos molt desapercebuts sempre, un perquè quasi que no es fa anar popularment i l’altre perquè és un carrer curt i secundari. La falta d’una petita biografia del personatge de cada carrer, com hi ha a altres municipis, tampoc ha ajudat a que tots plegats sabéssim qui eren. Em refereixo als carrers Jaume Segarra i general Güell. No m’estendré gaire en explicar qui eren -podeu llegir-ho en aquesta notícia-, però vull remarcar els suposats mèrits que, al seu dia, els van fer mereixedors d’una placa al poble. Del general Güell, Ildefons Güell Arqués, general d’enginyers de l’exèrcit espanyol que va estar al servei tant de la dictadura de Franco com de la de Primo de Rivera, es diu que va fer pressió perquè la Caixa de Pensions concedís un crèdit per poder construir el col·legi públic de les Borges. És probable, però gràcies a la publicació de la tesi doctoral de Marc Macià, podem saber els detalls d’aquella operació i veure que es tracta d’un préstec duríssim per a un ajuntament com el de les Borges.  [...]

Escriu el teu comentari

Normes d'ús

Recorda que les opinions són dels usuaris, i no del SomGarrigues.

El SomGarrigues es reserva el dret d'eliminar els comentaris que per la seva naturalesa es considerin contraris a la legislació vigent, ofensius, injuriants o no acords a la temàtica tractada.

*