16 juliol 2016

El canal Segarra-Garrigues, una història d’il·lusions i frustracions

A les Garrigues, i a l’Urgell, aigua equival a progrés, així d’entrada. Amb una climatologia dura, extrema, tot allò que suposi aigua és molt ben rebut. A l’imaginari col·lectiu hi ha l’experiència, ja llunyana, del canal d’Urgell, de com aquest va convertir fa 150 anys l’anomenat Clot del Dimoni en una terra productiva. L’obra va canviar la fesomia d’una part d’Arbeca, les Borges, Puiggròs i Juneda, però deixava fora part d’aquests termes i tota la resta de la comarca, que durant dècades han vist com el veí Pla d’Urgell -que no era res- creixia com l’escuma i Mollerussa es posava de moda, exercint com una capital no oficial, sobretot a partir dels anys 60 del segle XX, amb el salt industrialitzador del camp. Recordo la frase molt ben trobada encunyada per l’Ateneu Popular Garriguenc als anys 90 “És que Mollerussa té un Grau més”.
Els efectes d’aquesta comparativa devien ser molt frustrants per a la gent de les Garrigues, una comarca immersa en un despoblament i una descapitalització brutals, que encara avui s’arrosseguen. Quedaven molt lluny els anys gloriosos de l’oli de finals del XIX i principis del XX, ja mai més assolits, i la il·lusió que podia haver generat un canal Segarra-Garrigues del qual es va començar a parlar ja als anys 30 es va anar desfent amb el pas de les dècades. La comarca ha estat “tocada” durant ben bé 70 anys.
És el que es demanava?
Amb el canvi de segle, reapareix el projecte de canal Segarra-Garrigues, una nova oportunitat d’il·lusió per a molta gent, la que havia quedat fora del canal d’Urgell. Però era això el que demanava el pagès de les Garrigues? Per la immensa majoria de les veus que he sentit, les necessitats de la pagesia a la comarca sempre han girat al voltant de dos grans pilars: assegurar-se la producció i tenir bons preus al mercat. Els preus difícilment els pot garantir un canal, però la producció sí. Arriba amb aquesta finalitat, el Segarra-Garrigues?
Any 2011: el qui va ser director de Regs de Catalunya i director general de Medi Natural de la Generalitat, Jordi Peix (en pau descansi), escrivia en un article a SomGarrigues:“Només cal desplaçar-se a Torres de Segre, on s’han demostrat a nivell real les possibilitats dels nous regadius en els secans de les terres de Lleida. El canvi ha estat total i les possibilitats de transformació es veuen sobre el terreny”. El paradigma era clar: productivisme, concentracions parcel·làries, increment del preu del sòl i substitució de mà d’obra permanent per temporal. Aquests eren, literalment, els beneficis que esgrimia llavors Jordi Peix. I qui diu Jordi Peix diu tots els prospectes informatius de Regsega, que anaven en la mateixa línia: reproduir les transformacions de la plana, creure que l’edat d’or pladurgellenca era replicable a altres territoris. I era això el que necessitàvem? Poques vegades he sentit algú que desitgés arrencar oliveres i ametllers (o vinya) per començar a cultivar panís, soja o colza, aplanar finques, desfer espones i cabanes i conduir màquines enormes.

Èxits desapercebuts
A mitjans dels 2000, mentre les obres del Segarra-Garrigues s’allargaven i allargaven, s’encallaven i es desencallaven, uns quants pobles de més al sud i l’oest de la comarca, on no estava previst que arribés el canal, van anar acabant fases d’una altra xarxa d’aigua: el Garrigues Sud i el Segrià Sud. Bovera, la Granadella, Bellaguarda, Juncosa, els Torms, Torrebesses, Llardecans, Maials i Almatret passen a regar del riu Ebre, de l’embassament de Flix, però ho fan amb reg de suport (gota a gota); amb una mica menys de dotació a les Garrigues -1.300 m3- que al Segrià -2000 m3-, però reg de suport al cap i a la fi. Això permet augmentar la productivitat i reduir les males collites en anys de sequera. Assegurar-se un mínim de producció, que és un dels dos pilars que comentàvem més amunt. Continuar fent olives i ametlles i no deixar-s’hi la vida, vaja. No anava d’això, la cosa?
L’any 2013, a Maials m’explicaven que, tot i la dependència inevitable de la climatologia, de normal tenien garantides un mínim de 700-800 tones d’oli. A partir d’aquí, podia pujar més o menys, però difícilment baixava. I encara n’han de vendre amb cisternes a l’engròs. Sense grans transformacions del paisatge i amb inversions assumibles, què ha passat a aquella zona? Que la gent jove ha anat agafant terres i s’ha anat animant, s’han renovat finques i s’han substituït arbres vells. I, avui, la junta d’aquella cooperativa és de les que té la mitjana d’edat més jove. Sí que és cert que s’ha tendit cap al cultiu intensiu i que també s’han introduït cirerers o albercoquers, però no s’ha replicat el model Torres de Segre o canal d’Urgell. I, malgrat aquest èxit (suposo que no absolut, que de reivindicacions sempre en queden), tant el Garrigues Sud com el Segrià Sud són xarxes que han passat molt desapercebudes en els discursos sobre regadius. Potser valdria la pena tenir-les més en compte com a model.
Tornar a ser jornalers
Entre el model de transformació pladurgellenc i el de reg de suport del Garrigues Sud i Segrià Sud, on se situa el Segarra-Garrigues, que tant esperen tota una franja de pobles que no ha tocat cuixa ni de l’un ni de l’altre? Em fa l’efecte que els qui l’han dissenyat continuen apostant pel primer. Per exemple:
  • De les diferents dotacions d’aigua que preveu el canal, la majoritària és la de 6.500 m3/ha, la de transformació total, que es diu. I amb uns canvis tan profunds en els conreus, en l’orografia de les finques i en la manera de concebre l’agricultura, què passa? Que s’han d’establir zones protegides on es conservi el paisatge que hi havia. Com més transformació, més necessitat de zones de protecció. I ja tenim sobre la taula una nova frustració: la de molts pagesos amb les ZEPA i, de retruc, contra el moviment ecologista.
  • Un canal d’aquestes dimensions té uns costos molt elevats (i sobrecostos…) i el preu per accedir a l’aigua es dispara i no tothom hi pot arribar. Amb una població envellida i sovint sense relleu generacional, comencen a aterrar grans compradors i arrendataris de finques (Grup Borges, Sorigué, Guissona, Benito Arnó, Vall Companys…). Titular de SomGarrigues de febrer de 2012: “El canal s’oblida dels petits productors. Titular de Segre de novembre de 2013: “Inversors i empreses es bolquen en l’agricultura i compren grans finques”. Titular de Segre de març de 2016, fa quatre dies: “Demanen facilitar que el Segarra-Garrigues guanyi regants locals a més de grans firmes”. I això últim ho reclamava la mateixa comunitat de regants. No estarem comprant tots els números per a que el pagès normal, després de dècades de lluita per ser amo de si mateix, acabi tornant a ser un simple jornaler, ara d’una gran empresa? Anem endavant o endarrere?
Tot plegat passa, a més, en un context de crisi en què aquella visió productivista topa ja amb els propis límits. Què passa, avui, als fruiters del canal d’Urgell? On és aquella edat d’or de finals del segle XX? Avui hi ha una dependència enorme de mercats internacionals incontrolables i la vulnerabilitat del pagès és tal que tot se’n va en orris quan hi ha un episodi com el veto rus o sobreproduccions que, de sobte, enfonsen preus i s’han de destruir aliments.
Als pocs llocs on tot just ara comencen a regar del canal, què planten? Curiosament, ametllers. Ni fruita dolça, ni soja, ni panís ni colza. Ametllers (un dia potser tocarà parlar del boom de l’ametlla). S’hi planta amb sistemes força intensius, això sí, i en alguns llocs, com Alcanó, amb arrasades de terreny, canvis profunds d’orografia i presència important d’empreses de fora. En altres, més plans com Castelldans, els canvis físics són menors i les grans empreses sembla que, de moment, no hi han aterrat. A Castelldans, precisament, hi ha passat un petit miracle (quasi 80% adhesions, subdivisió de la superfície en pisos, gent prou jove, terreny ja força pla, fórmules de finançament…). A Castelldans vaig preguntar: per plantar ametllers necessiteu els 6.500 m3 del reg de transformació? Amb la meitat faríem, em va dir.
Hem construït, doncs, un canal ajustat a les necessitats de la gent del territori o hem fet una obra faraònica de la qual se’n beneficiaran altres? Els dissenyadors del canal continuen amb el seu model, les grans empreses (i alguna DO) fan els seus números i la gran majoria de pagesos petits i mitjans viuen, d’una banda, amb la il·lusió de veure per fi com s’acaben les obres del canal i baixa aigua i, de l’altra, la frustració de veure com, ara que és aquí, s’escapa dels dits com la sorra de la platja.
0 comentaris

Escriu el teu comentari

Normes d'ús

Recorda que les opinions són dels usuaris, i no del SomGarrigues.

El SomGarrigues es reserva el dret d'eliminar els comentaris que per la seva naturalesa es considerin contraris a la legislació vigent, ofensius, injuriants o no acords a la temàtica tractada.

*