23 gener 2016

La solució Maria Lois

El fons Arrufat. A principis dels anys 70, quan el polític, escriptor i, sobretot, patriota Ramon Arrufat i Arrufat (les Borges, 1897-Barcelona, 1981), que havia militat a Estat Català, ERC, el Partit Nacionalista Català i l’FNC, donava tombs sobre el destí de la gran quantitat de llibres que tenia, va comunicar al seu amic Manel Giné la decisió de deixar-los per al poble, però amb una condició: que no depenguessin de la Biblioteca Municipal. Arrufat no es refiava d’un organisme que encara depenia del govern franquista i, per esquivar-lo, proposava que es creés un patronat per administrar el fons. Afortunadament, Franco va morir abans que Arrufat i, ja sense el dictador, va ser quan Manel Giné li va proposar de deixar els llibres, ara sí, en mans de l’Ajuntament. Amb tot, Arrufat dubtava, però finalment va accedir al que li va proposar el Manel: que anessin al Casal Marino, on el consistori tenia previst fer un museu i arxiu municipal. I així es va signar l’escriptura de donació. Això sí, continuava requerint la creació d’un patronat.
Tot això ho explica Manel Giné el 1983 en un article a la revista Terrall. Feia dos anys que Arrufat havia mort i Giné es queixava que al Casal Marino el més calent era a l’aigüera (de fet, mai s’arribaria a concretar aquell projecte de museu ni arxiu i l’edifici no es va obrir a l’ús social fins el 1999, i en condicions dignes el 2009). El 1984, l’Ajuntament creava el patronat, pas indispensable si no es volia perdre la donació de 1.214 llibres de Ramon Arrufat i que passessin als familiars. Paral·lelament, el seu fons documental (correspondència, informes, conferències, manifestos, articles, etc, també llibres) entrava a formar part de l’Arxiu Nacional de Catalunya.

El marquès d’Olivart i les Borges. Ramon Nonato María de los Dolores Francisco de Paula Nicomedes de Dalmau i d’Olivart (les Borges, 1861-Madrid, 1928) va ser un jurista, professor i polític, reconegut sobretot pel seu vessant d’estudiós del dret internacional, àmbit en el qual era una referència. Com a polític, era un monàrquic conservador que va començar la seva carrera a la Diputació Provincial de Lleida el 1896 i va tenir escó a les Corts de Madrid aquell mateix any i també el 1899, sempre dins el Partit Conservador. Avui, les Borges li ret homenatge amb el nom d’un carrer i el de la biblioteca municipal. El carrer és el del costat del seu palau -avui Ajuntament- i consta amb aquesta denominació ja el 1932, quan va substituir la de Sant Sebastià; el 1940 es torna a anomenar Sant Sebastià i el 1945 altre cop Marquès d’Olivart, fins avui. Però quins són els mèrits per ostentar el nom d’aquests dos espais públics rellevants?
A la biografia escrita per Antoni Blanc Altemir (Ed. IEI), es diu del marquès d’Olivart que per a les Borges va aconseguir, bàsicament, dues coses: el títol de ciutat i el partit judicial propi. Del primer, més enllà de la fórmula que s’utilitza al pregó “Servei oficial informatiu de la ciutat” i de certa mofa per part dels municipis veïns, en desconec els beneficis. I del segon, el partit judicial, és cert que Ramon de Dalmau va assumir-ne la reivindicació i que allò li va portar problemes amb la direcció del partit i amb alguns sectors de la capital lleidatana, ja que el partit judicial de Lleida tenia un cens de 90.000 habitants, un pastís molt suculent per advocats, jutges i notaris, contraris a la partició. Això el va abocar a l’ostracisme polític, ja que els seus el van excloure de les llistes a les següents eleccions.

Però el va aconseguir ell, el partit judicial de les Borges? Aquest no va ser una realitat fins el desembre del 1908, set anys després que el marquès abandonés les Corts. Tal era la seva influència o més aviat tenia a veure amb qui aleshores era diputat pel districte de les Borges, Francesc Macià, escollit el 1907? De fet, a aquelles eleccions de 1907, el marquès havia intentat tornar a la política activa a través de Solidaritat Catalana, moviment creat el 1906 i que apuntava cap amunt, com es va veure als comicis. “En vano recordé mis anteriores servicios a la causa del país; enseñé las cicatrices que en mi salud, en mi fortuna, en mi prestigio político llevaba de mis luchas con el caciquismo y por la dignidad e independencia de mi distrito”, diu, però no li van fer cas. Normal, representava tot allò contra el que Solidaritat lluitava. “Iba franca y decididamente a ser candidato adicto a la Solidaridad, seguro de la verdad del principio tan cierto en política como en matemáticas de que las líneas que tienden a un mismo punto han de encontrarse”, afegeix. Però res, els garriguencs van optar en massa per Macià, cosa que sembla que el marquès no va pair gaire bé. Es queixava que Macià hagués passat de militar a candidat en poc temps (“en todas las iglesias se exige para los adultos un período de catecúmeno entre infiel y perseguidors a miembro de la fe [...] mi rival recibió todos los sacramentos pertinentes en un solo día [...] sin dejar de emocionarme por el proceso psicológico por el que pasó el alma del Sr. Maciá hasta su salida del ejército”) i que el seu districte hagués optat pel “hijo adoptivo al natural y propio”, en referència al fet que Macià fos nascut a Vilanova i la Geltrú. En la lluita per la candidatura, de Dalmau fins i tot afirma d’ell mateix que “yo había sido por mis hechos un presolidario” i atribueix la victòria de Macià a “los amaños de un nuevo caciquismo local, provincial y regional”.
D’altra banda, es diu també del marquès d’Olivart que gràcies a les seves gestions, la Mancomunitat de Catalunya va instal·lar a les Borges una estació oliverera per potenciar el desenvolupament socioeconòmic del municipi i una biblioteca popular. L’estació, en realitat, es va fer a Lleida, mentre que el de les Borges eren uns camps experimentals. Quant a la biblioteca popular, és realment difícil de creure que el marquès hi tingués gaire a veure. L’edifici es va erigir el 1918, quan feia ja molt temps que de Dalmau no estava en política i, a més, no se li coneixen connexions amb la Mancomunitat. Qui sí que en tenia era un altre borgenc, Pere Mias, que n’era membre del Consell Permanent. O el mateix Macià, que tot i diputat a Madrid, es reunia amb el Consell Permanent quan convenia. A la foto de la biblioteca en obres, on surt Macià a primera fila, no hi sé trobar el marquès. Qui tenia més a veure amb l’obra de la Mancomunitat i amb Prat de la Riba o Puig i Cadafalch, Mias i Macià o el marquès d’Olivart? La resposta és òbvia.

Arrufat i el marquès. Es portaven 36 anys, però ambdós eren de les Borges i, poc o molt, van coincidir. El 1920, per exemple, de Dalmau tenia 59 anys i Arrufat 23, suficients per estar mínimament polititzat i tenir una opinió pròpia sobre el marquès. Arrufat ja havia llegit Rovira i Virgili de mans, precisament, de Pere Mias. I l’opinió sobre el propietari del palau Olivart era contundent: “Era un aristòcrata; un d’aquells catalans renegats que anaven a viure a Madrid i que quan venien a les Borges parlaven el castellà. Com a nota curiosa puc dir-vos que el dia que va morir la mare del marquès tothom va anar a l’enterrament; l’únic que no hi va anar vaig ser jo… Jo no podia admetre que un català vingués a Borges parlant castellà, visqués a Madrid i es digués marquès”. Per Arrufat, de Dalmau encarnava tots els mals del caciquisme espanyolista, diu Enric Ucelay da Cal al pròleg del llibre “Macià” (Ed. Fonoll). El detestaria fins al final de la seva vida.
No sé si espanyolista, perquè es presentava com a internacionalista, però regionalista conservador sí. El marquès havia escrit “la solución toda del problema se halla en que la aspiración catalana se concrete en forma de sincero y, sobre todo, espontáneo respeto al Estado español, que es su patria, y al jefe de ambos, que es el Rey” (i volia presentar-se amb Solidaritat Catalana…). No era dels defensors a ultrança d’un Estat immutable (“Desde que el derecho moderno ha abolido el carácter perpetuo e irrenunciable de la nacionalidad y la hace obra siempre de la voluntad del súbdito, son completamente insostenibles ciertos dogmatismos patrióticos que ni en lo religioso siquiera existen”), defensava una federació de municipis i ciutats, però finalment admetia l’existència de l’Estat com “un mal necesario o un bien condicional”. Això sí, l’Estat “nacional” era l’espanyol, el demés eren “ideas nacionalistas y regionalistas”. Fins i tot hi ha textos que podrien ser un antecedent de l’infaust leridanismo.
Després de tot això, avui què ens trobem? Doncs la paradoxa que els llibres del fons Arrufat es troben, ni més ni menys, que a la biblioteca que porta per nom Marquès d’Olivart. Hi són des del 1975, quan es va fer l’edifici de la Casa de la Cultura, primer en una sala a part -on hi ha qui diu que el control sobre la integritat del fons era més aviat escàs i van desaparèixer exemplars- i, des de la remodelació de l’any 2003, dins de la biblioteca com a tal, en una vitrina del segon pis. Tot i que durant els 80 a l’equipament se’l solia anomenar Biblioteca Municipal, a seques, o Biblioteca Comarcal (des del 1987), sembla que el nom del marquès és dels inicis de l’edifici. I els llibres del jurista? La seva biblioteca era immensa (el 1911 disposava de més de 6.000 títols i 20.000 volums) i una autèntica referència en el món del Dret. Doncs després de diversos intents frustrats per a que se’ls quedés l’Estat, el marquès els va posar en venda i els va comprar la Universitat de Harvard, que es va gastar 57.500 francs francesos, quasi tot el pressupost extraordinari amb què comptava la Facultat de Dret.
I el seu palau, avui seu de l’Ajuntament de les Borges? El consistori el va comprar (no el va rebre donat o cedit) el 1949. L’havia reconstruït després de la Guerra la Direcció General de Regiones Devastadas i a dins no hi quedava res, ni mobles ni llibres ni res.

La solució Maria Lois. Amb un balanç més aviat escàs en benefici de la seva població, doncs, cal que les Borges reti un doble homenatge al marquès amb un carrer i la biblioteca? Cal mantenir la paradoxa d’un fons Arrufat dins un equipament d’un enemic polític seu?
No dic que li posem el nom de Ramon Arrufat, que ja té un carrer (secundari, allunyat, poc habitat i no asfaltat fins fa poc) i poc tindria a veure, també, amb la biblioteca. Una solució, idònia al meu parer, seria batejar tot l’equipament amb el nom de Maria Lois López (les Borges, 1896-Sant Boi de Llobregat 1933), un personatge discret i coetani de tots els de més amunt, però el més directament vinculat amb el món bibliotecari. El 1915 va ser una de les primeres llicenciades en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona, per la qual també es va doctorar. Secretària de l’Escola de Bibliotecàries de la Mancomunitat, hi va fer de professora des del curs 1919-1920. La seva mort prematura, als 37 anys, la seva condició de dona i, probablement, l’ombra del seu marit, el filòleg i historiador Jordi Rubió i Balaguer (a la fitxa de l’Escola de Bibliotecàries ella apareix com Maria Lois de Rubió) van impedir que desenvolupés una carrera professional més prolífica i, en conseqüència, més reconeguda. Per això és de celebrar que aquest desembre passat, l’Ajuntament de les Borges posés el seu nom a la sala d’actes de la Casa de la Cultura, restaurant una desmemòria col·lectiva només reparada fins ara, parcialment, pel nom d’un carrer, també secundari i allunyat.
La proposta és: posats a fer, bategem tot l’equipament amb el nom de Maria Lois. Deixem pel marquès l’antic carrer Sant Sebastià, prou principal; deixem que l’ànima d’Arrufat descansi en pau a la vitrina dels seus llibres i enaltim la tasca cultural i pedagògica de les dones, ja de per si prou marginades del carrerer local i l’esfera pública i que, a més, a les Borges continuen sent les que estan al capdavant, avui, no només de la gestió i préstec de la biblioteca sinó de tota l’activitat cultural que genera el centre.

1 comentaris
  1. Joaquim diu:

    M’ha interessat molt aquesta història, gràcies.

Escriu el teu comentari

Normes d'ús

Recorda que les opinions són dels usuaris, i no del SomGarrigues.

El SomGarrigues es reserva el dret d'eliminar els comentaris que per la seva naturalesa es considerin contraris a la legislació vigent, ofensius, injuriants o no acords a la temàtica tractada.

*