11 novembre 2010

Independentisme transversal?

Una de les novetats en l’escenari polític català i, en conseqüència, en la campanya electoral que ara comença, és l’aparició de dues formacions independentistes amb certes aspiracions a obtindre algun diputat al Parlament. Reagrupament i Solidaritat Catalana per la Independència. Dues formacions que s’anomenen “transversals” i sobre les quals només els molt iniciats sabran destriar-ne les diferències (fins i tot s’han copiat argumentaris i anuncis entre elles).

D’entrada, benvingudes siguin, sobretot des del moment en què aconsegueixen treure de casa aquells independentistes descontents i animar-los a organitzar-se, a fer assemblees, a participar de la cosa pública i a muntar debats i conferències, que això sempre és sa. Benvingudes, també, si aconsegueixen fer anar a les urnes aquells independentistes que potser no s’implicaran en cap activitat militant però que almenys contribuiran a no llençar vots. I benvingudes, també, perquè no dir-ho, per acollir la dosi corresponent de friquisme a les seves files i ajudar així a descarregar-ne les altres; per sort o per desgràcia, tota formació independentista sembla que n’ha de tenir, no hi podem fer més.

Ara bé, voler presentar tot allò que envolta aquests dos partits com a “nou independentisme” o voler vendre els seus líders com els “ideòlegs” d’un moviment, això ja és voler fer passar bou per bèstia grossa. N’hi ha que posen la declaració unilateral d’independència que faria el Parlament com l’element diferenciador clau i novedós d’aquests nous partits, contraposant-ho a referèndums i concerts econòmics. Concert a banda (que pel que fa al cas no ens interessa), és evident que qualsevol abans ja ha tingut en ment la declaració parlamentària com un pas necessari. Amb referèndum o sense, és obvi que en el procés d’independència hi ha d’haver una declaració institucional, ja sigui perquè sí, ja sigui com a resposta als resultats d’un referèndum que ho avalin. Com es va proclamar, si no, la II República? Les eleccions municipals del 1931 van dir el que van dir i les institucions ho van saber interpretar; fins i tot el rei Alfons XIII, que va marxar cames ajudeu-me abans que se’l fes fora.

En tot cas, estem parlant només de qüestions tècniques i de metodologia, i no de bons o mals independentistes. Que cadascú faci la seva campanya com li plagui, però titllar tot el que no està a l’òrbita d’aquestes dues formacions com una cosa caduca, inservible, equivocada o, més greu encara, botiflera és, com a mínim, poc ètic moralment i poc útil políticament.

Poc ètic moralment perquè pretén desacreditar tots aquells independentistes que tenen altres preferències electorals (o que no en tenen), independentistes que en molts casos s’hi han deixat la pell, pel país, i han treballat incansablement, amb més o menys fortuna, per l’alliberament nacional. Titllar-los de “vell independentisme” des de la crítica només pot ser entès com una rabieta infantil. Precisament perquè són “vells independentistes” es mereixen tot el respecte dels companys de viatge acabats d’arribar.

I poc útil políticament perquè no és anant a desgastar els altres independentistes que el país avançarà nacionalment, sinó convencent cada vegada a més i més gent, seduint els indecisos, treient del sofà els acomodats. I, en aquest terreny, tant Reagrupament com Solidaritat encara són a temps de no errar. Si alguna cosa han fet bé és espolsar els complexos d’una part de la dreta catalana, que veu en aquests partits un compromís nacional més fort que optant per la tebior de Convergència i Unió. I és que, no ens enganyem, quan una organització política afirma que és “transversal” és que és de dretes. Alguns s’enfadaran per aquest comentari, però a aquestes alçades ja són uns quants els exemples d’apostes conservadores o capitalistes que els seus representants ens han brindat i ben poques, per no dir cap, les progressistes o socialistes.

Transversal no és normal que ho sigui un partit, sinó que transversal ho ha de ser el moviment independentista, que ha de tenir de tot per arribar a una majoria social. D’independentistes és bo que n’hi hagi d’esquerres, de dretes i del mig i per això és bo que hi hagi opcions polítiques que pugin recollir cada part del ventall, però si una sola es reclama transversal és que alguna cosa no quadra. Malgrat tot, i noms al marge, és positiu que una part de la ciutadania, fins ara adormida, es desperti. Hi ha una part del viatge que s’ha de poder fer tots junts, una altra cosa és a quin port atracarem.

Tags: , ,

15 comentaris
  1. MIquel Andreu diu:

    “la majoria dels que pensen com tu, si espanya assolis les seues idees socials, no serien independentistes.”

    Si això no és repartir carnets… Però com que et veig alterat i entrar en una baralla per qui és més independentista és l’últim que vull i el més absurd que podríem fer, jo ho deixo aquí, company.

    Ànims i sort!

  2. Joan diu:

    Miquel Andreu, crec que pots defensar a ERC o a qui sigui que vulguis defensar, mantenint el respecte cap als nous partits, que personalment considero una victoria per a l’independentisme. L’únic aspecte que lamento és la manca d’unió entre Reagrupament i Solidaritat Catalana, però això ja serien figues d’un altre paner. A l’inversa, ERC com a partit històric també es mereix el seu respecte, tot i que això no sigui excloent de moltíssimes crítiques a molts dels seus dirigents i de les seves polítiques actuals.

  3. Miquel Andreu diu:

    Joan, no pretenc defensar ERC, tan sols demano respecte -com bé dius- per totes les opcions independentistes, fins i tot pels que no tenen partit que els representi. Ja sabia d’antuvi que molestaria això d’anomenar de dretes alguns independentistes, però és que, insisteixo, jo ho trobo positiu, molt positiu. Hi ha d’haver de tot en el món de l’independentisme, perquè això és una garantia de fer passes endavant en el procés.
    Ara bé, sí que lamento que es titlli els qui no combreguen amb segons qui, de poc o mal independentistes. En això suposo que estarem d’acord.

  4. De Fulleda Estant diu:

    Dretes, esquerres…clar que encara volen dir alguna cosa aquestes paraules, tot i que cada cop ser menys què. Independència i demà ja ens barallarem per qui és més de dretes o d’esquerres. mentre siguem espanyols, no som de dretes ni d’esquerres només som imbècils.

  5. miquel andreu diu:

    Insisteixo: no he qüestionat en cap moment l’independentisme de dretes, al contrari, el considero necessari i és positiu que surti de l’armari. En canvi, ara resulta que ser d’esquerres i independentista és posar pals a les rodes al procés… No ho entenc, la veritat. Cadascú viu l’independentisme a la seva manera, i la meva és des de l’esquerra. Tant costa d’entendre i de respectar, com jo entenc i respecto (i crec necessari!) l’independentisme de dretes?

Escriu el teu comentari

Normes d'ús

Recorda que les opinions són dels usuaris, i no del SomGarrigues.

El SomGarrigues es reserva el dret d'eliminar els comentaris que per la seva naturalesa es considerin contraris a la legislació vigent, ofensius, injuriants o no acords a la temàtica tractada.

*