11 novembre 2010

Independentisme transversal?

Una de les novetats en l’escenari polític català i, en conseqüència, en la campanya electoral que ara comença, és l’aparició de dues formacions independentistes amb certes aspiracions a obtindre algun diputat al Parlament. Reagrupament i Solidaritat Catalana per la Independència. Dues formacions que s’anomenen “transversals” i sobre les quals només els molt iniciats sabran destriar-ne les diferències (fins i tot s’han copiat argumentaris i anuncis entre elles).

D’entrada, benvingudes siguin, sobretot des del moment en què aconsegueixen treure de casa aquells independentistes descontents i animar-los a organitzar-se, a fer assemblees, a participar de la cosa pública i a muntar debats i conferències, que això sempre és sa. Benvingudes, també, si aconsegueixen fer anar a les urnes aquells independentistes que potser no s’implicaran en cap activitat militant però que almenys contribuiran a no llençar vots. I benvingudes, també, perquè no dir-ho, per acollir la dosi corresponent de friquisme a les seves files i ajudar així a descarregar-ne les altres; per sort o per desgràcia, tota formació independentista sembla que n’ha de tenir, no hi podem fer més.

Ara bé, voler presentar tot allò que envolta aquests dos partits com a “nou independentisme” o voler vendre els seus líders com els “ideòlegs” d’un moviment, això ja és voler fer passar bou per bèstia grossa. N’hi ha que posen la declaració unilateral d’independència que faria el Parlament com l’element diferenciador clau i novedós d’aquests nous partits, contraposant-ho a referèndums i concerts econòmics. Concert a banda (que pel que fa al cas no ens interessa), és evident que qualsevol abans ja ha tingut en ment la declaració parlamentària com un pas necessari. Amb referèndum o sense, és obvi que en el procés d’independència hi ha d’haver una declaració institucional, ja sigui perquè sí, ja sigui com a resposta als resultats d’un referèndum que ho avalin. Com es va proclamar, si no, la II República? Les eleccions municipals del 1931 van dir el que van dir i les institucions ho van saber interpretar; fins i tot el rei Alfons XIII, que va marxar cames ajudeu-me abans que se’l fes fora.

En tot cas, estem parlant només de qüestions tècniques i de metodologia, i no de bons o mals independentistes. Que cadascú faci la seva campanya com li plagui, però titllar tot el que no està a l’òrbita d’aquestes dues formacions com una cosa caduca, inservible, equivocada o, més greu encara, botiflera és, com a mínim, poc ètic moralment i poc útil políticament.

Poc ètic moralment perquè pretén desacreditar tots aquells independentistes que tenen altres preferències electorals (o que no en tenen), independentistes que en molts casos s’hi han deixat la pell, pel país, i han treballat incansablement, amb més o menys fortuna, per l’alliberament nacional. Titllar-los de “vell independentisme” des de la crítica només pot ser entès com una rabieta infantil. Precisament perquè són “vells independentistes” es mereixen tot el respecte dels companys de viatge acabats d’arribar.

I poc útil políticament perquè no és anant a desgastar els altres independentistes que el país avançarà nacionalment, sinó convencent cada vegada a més i més gent, seduint els indecisos, treient del sofà els acomodats. I, en aquest terreny, tant Reagrupament com Solidaritat encara són a temps de no errar. Si alguna cosa han fet bé és espolsar els complexos d’una part de la dreta catalana, que veu en aquests partits un compromís nacional més fort que optant per la tebior de Convergència i Unió. I és que, no ens enganyem, quan una organització política afirma que és “transversal” és que és de dretes. Alguns s’enfadaran per aquest comentari, però a aquestes alçades ja són uns quants els exemples d’apostes conservadores o capitalistes que els seus representants ens han brindat i ben poques, per no dir cap, les progressistes o socialistes.

Transversal no és normal que ho sigui un partit, sinó que transversal ho ha de ser el moviment independentista, que ha de tenir de tot per arribar a una majoria social. D’independentistes és bo que n’hi hagi d’esquerres, de dretes i del mig i per això és bo que hi hagi opcions polítiques que pugin recollir cada part del ventall, però si una sola es reclama transversal és que alguna cosa no quadra. Malgrat tot, i noms al marge, és positiu que una part de la ciutadania, fins ara adormida, es desperti. Hi ha una part del viatge que s’ha de poder fer tots junts, una altra cosa és a quin port atracarem.

Tags: , ,

15 comentaris
  1. trobo tant desorbitada la teua afirmació:

    “no ens enganyem, quan una organització política afirma que és “transversal” és que és de dretes”

    que fins i tot jo m’atreveixo a dir:

    “que tot aquell que prioritza l’eix social al nacional, no és independentista”

    a reagrupament amb fet mes coses que espolsar els complexes de la gent… no hi ha més cec que aquell que no i vol veure, diuen pel carrer!

    I també t’ha de quedar clar, molt clar, que reagrupament no és un partit polític, i per tant pot com tu dius definir-se com a transversal, i que aquest sigui ple de gent que ve de la dreta, de l’esquerra o de casa…

    Reagrupament és l’ASSOCIACIÓ que neix com a resposta a la necessitat que es posin la independència i la regeneració democràtica com a elements prioritaris a la política catalana. Reagrupament és un gran grup de persones disposades a treballar aferrissadament, deixant temps i recursos propis per aconseguir la llibertat del nostre poble, deixant de banda les ideologies de dreta i esquerra per PRIORITZAR la llibertat.

    i et remeto l’escrit de “patriotisme i dignitat” que va escriu en Joan Carretero a l’abril del 2009, i llegeix-te’l les voltes que siguin necessàries perquè entenguis moltes coses que encara no has entès.

    “PATRIOTISME I DIGNITAT”

    A mitjan mes de març, el govern espanyol acordava amb l’andalús liquidar el conegut com a deute històric –un concepte esotèric que els dos governs van acordar que pujava a més de 1.200 milions d’euros– de l’Estat amb Andalusia, tot complint escrupolosament el termini que fixa l’Estatut andalús. Es veu que de terminis n’hi ha que sí que són d’obligat compliment!

    Des d’aleshores, en qüestió de setmanes, el govern de l’Estat ha decidit avalar amb 9.000 milions d’euros una caixa d’estalvis en situació compromesa, presidida per un veterà dirigent regional del PSOE i, en funció dels acords de la cimera del G-20, augmentar l’aportació espanyola a l’FMI en 4.000 milions. Queda clar que la crisi només serveix d’excusa per no millorar el finançament de Catalunya…

    Mentrestant, l’executiu espanyol posava damunt la taula de Catalunya una quantitat de diners que no suposaria cap augment de recursos real, sinó que, segons dades del departament d’Economia i Finances, cobriria poc més de la tercera part de la disminució d’ingressos que la Generalitat va patir l’any 2008 a causa de la crisi. Una burla, en poques paraules.
    Per un altre costat, quan fa prop de tres anys de l’aprovació de l’Estatut, no s’han traspassat ni les Rodalies de Renfe, ni l’aeroport del Prat, ni els de Reus i Girona, ni tan sols serveis que el Tribunal Constitucional fa anys que va decidir que són competència de Catalunya, com les beques universitàries.

    A les portes –se suposa, perquè ja fa mesos que esperem– del desenllaç de la negociació del nou sistema de finançament i de la sentència del TC sobre l’Estatut, tots dos carregats de mals presagis, la situació política a Catalunya és desoladora. Hi ha un abisme entre la classe política i la ciutadania, com reflecteixen les enquestes oficials quan avaluen la satisfacció política dels ciutadans i demostren els altíssims índexs d’abstenció.

    El catalanisme, davant el poc entusiasme que desperta en els seus rengles l’actuació dels partits que haurien d’ocupar aquest espai, tendeix a organitzar-se’n al marge, mitjançant plataformes i entitats que aprofiten les facilitats que, per a la difusió dels seus missatges, ofereixen les noves tecnologies de la comunicació. L’èxit de la manifestació independentista de Brussel·les del 7 de març és una demostració de la capacitat de mobilització d’aquest nou sobiranisme transversal. Ara bé, tot i valorant de manera molt favorable la tasca patriòtica d’aquestes entitats, CAL QUE ELS SEUS OBJECTIUS SIGUIN INEQUÍVOCAMENT ASSUMITS PELS PARTITS.

    L’Estatut amputat a Madrid no ens ha aportat ni reconeixement nacional, ni increment de les competències, ni millor finançament –i això, abans de la previsible nova retallada a mans del TC–. La constatació d’aquest fracàs ens ha de portar a superar, d’una vegada per totes, les estratègies del peix al cove, de la reclamació de la lectura generosa i de la relectura dels textos legals, de l’estació federal cap a la qual transitaríem junts els independentistes catalans i els progressistes espanyols, del patriotisme social i la pluja fina.

    Ni Estat plurinacional, ni Espanya plural, ni federalisme asimètric –ni simètric, ni de cap mena–. Amb Espanya no hi ha res a fer. I no podran dir que el catalanisme no ha intentat regenerar Espanya per fer-hi viable l’encaix de Catalunya. Ja fa bastant més d’un segle que ho prova. La nostra supervivència com a nació i el progrés de Catalunya i el benestar dels seus ciutadans només es poden aconseguir amb la independència. Aquesta és una evidència que, segons diversos estudis, cada cop més catalans comparteixen.

    El sobiranisme i l’independentisme, i els partits que se’n reclamen, han d’interioritzar un nou paradigma en les seves relacions amb l’Estat. No és missió del catalanisme vetllar per l’estabilitat dels governs espanyols de torn, a canvi de quatre concessions menors. No són els partits catalans els que han de suplicar que el partit del govern de l’Estat els tingui en compte. Són aquests governs, quan estan en minoria, que han de maldar per aconseguir els vots dels partits sobiranistes. I aquests només poden donar-los-els a canvi de millores substancials en l’autogovern i el reconeixement nacional de Catalunya: finançament digne, grans infraestructures, seleccions esportives, participació efectiva en organitzacions internacionals, organització territorial pròpia, restricció del concepte de llei estatal de bases i ampliació del de competència exclusiva de la Generalitat, respecte escrupolós a la utilització del català com a llengua vehicular en tots els àmbits… Sense compromisos en aquesta línia, i d’acord amb la proposta formulada per Heribert Barrera, els parlamentaris catalanistes a les Corts espanyoles no haurien de donar suport a cap iniciativa de cap govern.

    Demanar això a qualsevol govern espanyol és demanar molt, ho sé. Però les diverses estratègies basades en el pactisme i la implicació en la governabilitat de l’Estat han portat el nostre país a l’atzucac en què es troba. Catalunya ha d’utilitzar la força política que tingui a Madrid pensant només en els seus interessos nacionals.

    Cal que el creixent independentisme sociològic torni a comptar amb un referent electoral clar. Per això penso que a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació. Discrepo cordialment dels que defensen que el referèndum s’ha de convocar des de l’actual legalitat vigent, ja que la seva convocatòria dependria de la imprescindible autorització del govern espanyol, que no cal dir que mai no estarà per la feina. La lògica més elemental obligaria que aquesta candidatura la liderés l’únic partit parlamentari que es defineix com a independentista en els seus estatuts i la seva declaració ideològica, però això, no ho ignoro, col·lideix frontalment amb la seva estratègia actual.

    Mentre no obtingui la majoria necessària per a governar, l’independentisme parlamentari no hauria de participar ni de donar recolzament actiu a cap govern que no tingués un programa d’augment important de l’autogovern i avenç en el reconeixement nacional de Catalunya, centrat en les qüestions cabdals de país a què abans m’he referit.

    L’altre gran eix que hauria de vertebrar l’oferta de l’independentisme és el d’una severíssima exigència ètica en l’activitat política, que és la millor manera de recuperar la confiança dels ciutadans. L’independentisme hauria de ser l’abanderat de l’honestedat, el rigor, l’eficiència i l’austeritat en l’exercici dels càrrecs públics. L’independentisme no ha de participar del monopoli de la política per part de polítics professionals sense cap altra ocupació coneguda, la profusió d’assessors a les institucions, l’opacitat en les contractacions, la inflació d’informes externs d’eficàcia dubtosa, el gust per l’ostentació i el luxe i la col·locació de familiars, amics, coneguts i saludats. Una llei electoral que obligui a una vinculació efectiva entre candidats i electors és, en aquest sentit, una prioritat inajornable.

    El programa polític que he intentat esbossar es basa en els dos valors que donen títol a aquest article: patriotisme i dignitat. Patriotisme per posar l’interès nacional de Catalunya per davant de qualsevol altra consideració, de qualsevol altre interès particular, per legítim que pugui ser. Dignitat per no tolerar cap humiliació a la nostra nació, ni que només sigui per honorar els qui ens van precedir en la lluita per la llibertat de la pàtria, fins l’extrem que alguns hi van deixar la vida. Patriotisme i dignitat: Catalunya no mereix menys.

    FONT: Diari AVUI. Dissabte, 18 d’abril de 2009 (pàgina 6)

    RECORDA, QUE NO HI SOM PER GANES, I SOM PER UNA NECESSITAT NACIONAL.TINGUES PRESENT QUE JO ESTARIA MOLT BÉ TREBALLANT CADA DIA I A LES NITS ANANT AL BAR, I EN JAUME FERNÀNDEZ FENT DE PROFESSOR I A LES TARDES ESTAR AMB LA SEUA FAMILÍA I AIXÍ AMB CASI 4000 ASSOCIATS QUE ESTEM DONANT PART DEL NOSTRE TEMPS, I DELS NOSTRES INGRESSOS A UNA ASSOCIACIÓ INDEPENDENTISTA QUE DECIDEIX FER UN PAS ENDAVANT I PRESENTAR-SE A UNES ELECCIONS.

  2. miquel andreu diu:

    Folguereta, quina mania de posar en boca meva el que no he dit mai. Quan he prioritzat l’eix social jo? Tan costa entendre que hi ha independentistes de dretes i independentistes d’esquerres, i que és bo que hi siguin els dos?

    He qüestionat mai el vostre independentisme? No. Dic que és de dretes, i prou. En canvi tu, en lloc de qüestionar-me la meva orientació social, em qüestiones el meu independentisme… No entenc aquestes ganes de repartir carnets d’independentista.

    Com tampoc he posat mai en dube la dedicació, esforç i sacrifici de la vostra gent. Però de tant en tant està bé recordar-vos que no sou els únics a deixar-hi temps i diners. Va, si us plau, fes un esforç per no ser tan excloent i accepta que hi ha independentistes, tant o més, fora de RCat.

  3. Jo tampoc t’he dit mai que no hi hagi independentistes fora de reagrupament, ni he repartit carnets independentistes, ni ganes en tinc!!

    però si que has dit que reagrupament es de dretes, quan no ho és!! Tant et costa entendre que som transversals, i que prioritzem l’eix nacional al social? i que dins de reagrupament hi ha gent de dretes i gent d’esquerres? Un exemple clar és l’acte de campanya que vam fer a Bell-lloc d’urgell i que jo mateix vaig presentar,doncs jo mateix presentava a en Jaume Ponsarnau (un dels fundadors de CDC) i a en Jaume Fernàndez (Alcalde de Rosselló i antic militant d’ERC). I que els uneix per estar tots dos a la mateixa associació? Doncs aconseguir al llibertat del nostre poble.
    Voler distingir la gent entre dretes i esquerres, es pura ximpleria i mes en tota una associació. I no se t’acudeixi dir-me que sóc un deixat, pq els catalans i catalanes mai podrem decidir si estem d’acord, o no amb l’avortament, pq es una cosa que ve de madrid, per tant, mentre no siguem catalans, serem el que siguin a madrid!!

    Per tant fins que no siguem lliures, tu seràs el que siguin a Madrid, o sigui seràs espanyol, com jo i com tothom!! Per això volem canviar-ho, no per estar tota la vida decidint si som de dretes o som d’esquerres, ja ho decidirem quan siguem lliures!!

  4. Miquel Andreu diu:

    No et confonguis, Folguereta: no distingeixo la gent entre dretes i esquerres, només dic que hi ha independentistes de dretes i independentistes d’esquerres. I que això és bo! No sé perquè molesta tant… Jo em considero independentista d’esquerres i, a més de la independència nacional, tinc unes idees polítiques que, ho sento molt, no me’n puc desprendre. Unes idees que no obstaculitzen la lluita per la independència, sinó que hi contribueixen i l’omplen de sentit. En alguna ocasió m’has parlat de Macià, per exemple. I Macià era el que era perquè lluitava pel país d’una determinada manera. I Companys era el que era perquè lluitava pel país d’una determinada manera. En canvi, Cambó era el que era…

    No pateixis, que per la independència em trobaràs allà on sigui, abans, ara i després del 28N, cosa que no sé si tothom pot dir.

  5. Jo no em confonc pas, tu seràs español de dretes o d’esquerres, del que siguin a madrid, mentre res canvii!

    la majoria dels que pensen com tu, si espanya assolis les seues idees socials, no serien independentistes.

    I jutgis a les associacions sense saber-ne res, absolutament res d’elles, i fes el favor de llegir-te el full de ruta (si vols només la introducció), i diga’m que i trobes de dretes,i per cada cosa que i trobis, et pagaré un sopar! Quan algú et diu que és transversal, ho és fins que no es demostri el contrari!

    Dedicat a no difamar per la xarxa, com a mínim!

    I llegeix:

    http://www.reagrupament.cat/content/download/1365/16749/file/Organitzant_el_Nostre_Futur_Lliure.pdf

Escriu el teu comentari

Normes d'ús

Recorda que les opinions són dels usuaris, i no del SomGarrigues.

El SomGarrigues es reserva el dret d'eliminar els comentaris que per la seva naturalesa es considerin contraris a la legislació vigent, ofensius, injuriants o no acords a la temàtica tractada.

*