08 novembre 2016

Quatre mesures per a l’N-240 que no depenen de Madrid

Vagi per endavant que avui, aquí, no parlo de cap solució definitiva. Tots sabem que minimitzar els riscos de la carretera N-240 passa per mesures de molt més calat, però també és cert que aquestes depenen, en última instància, del govern de l’Estat. Quin marge d’actuació tenim, des d’aquí, per intentar evitar accidents? Aquestes són quatre accions que ajudarien a rebaixar el trànsit d’aquesta via o fer-la més segura i que estan a les mans del govern de la Generalitat o de la Diputació de Lleida: LLegir més »

0 comentaris
28 octubre 2016

Coses que s’han d’explicar de l’eixamplament de l’N-240

Com a partidari de l’alliberament de l’autopista, crec que els arguments d’aquesta opció estan explicats a bastament i els sap tothom. Per això deia ahir que serà difícil convèncer a qui no es vol deixar convèncer. Els partidaris del desdoblament de l’N-240 també han exposat els seus arguments, però si volen convèncer, i jo hi estic obert, crec que s’han d’explicar algunes coses amb més detall, perquè el projecte, de moment, és ple d’incerteses. Aquests són, al meu entendre, els deures que tenen de cara a la població: LLegir més »

1 comentaris
27 octubre 2016

Un punt d’acord possible per a l’N-240

A aquestes alçades, ja sé que no convenceré a segons qui, ni tan sols d’una cosa que ells mateixos havien defensat aferrissadament. A aquestes alçades, ja m’he resignat a no entendre per què es va dinamitar la unitat política i social que es va aconseguir entre el 2012 i el 2014 per exigir el rescat d’una autopista que va buida. A aquestes alçades, ja m’he resignat a no entendre tampoc per què la plataforma Prou Morts no intenta aglutinar el màxim nombre de veus. A aquestes alçades, ja m’he acostumat a que no es compti amb transportistes ni entitats impulsores d’estudis sobre el tema ni societat civil. A aquestes alçades, ja no em sorprenen ni les mentides d’un cap de premsa que el mateix dia del tall de carretera llança greus acusacions sobre els que continuem defensant allò que defensàvem tots fa quatre anys, ni els pocs escrúpols d’anar a esbroncar altres persones enmig d’una manifestació de dol. Un aprèn que en aquest món hi ha males persones, i ja està.  LLegir més »
0 comentaris
15 agost 2016

Una victòria de la desmemòria a les Borges (i 2)

A més del general Güell, l’altre personatge directament vinculat a la dictadura franquista a qui tenim un carrer dedicat a les Borges -l’entrada a la població des de la rotonda de la premsa d’oli fins a l’avinguda de les Garrigues- és Jaume Segarra, un dels 14 germans Segarra Benet. No era militar, a diferència del seu germà Anselm,  que ho va ser durant la dictadura de Primo de Rivera, que va morir el 1927 a la campanya del nord d’Àfrica sota les ordres de l’aleshores coronel Francisco Franco i que avui també té un carrer dedicat a les Borges -temps enrere l’havia tingut al carrer La Font amb el nom de tinent Segarra-, un nom que també valdria la pena revisar. LLegir més »
0 comentaris
14 agost 2016

Una victòria de la desmemòria a les Borges (1)

Sí, hi torno. Torno a parlar de noms i espai públic. Hi ha moltes maneres de fomentar i exercitar la memòria històrica, i la que es plasma en el nomenclàtor de cada municipi no és un tema menor. Per mi, és important quin nom donem a les coses, com anomenem la plaça principal del poble o la biblioteca municipal. Són gestos que diuen molt de quins marcs mentals tenim, de què homenatgem, què oblidem i què sabem i no sabem de nosaltres mateixos.
Aquests dies s’ha parlat molt de franquisme, antifranquisme i espai públic arran de l’exposició que s’ha de fer al Born de Barcelona i no puc evitar pensar en els dos carrers que tenim a les Borges dedicats a persones vinculades al franquisme. Han passat tots dos molt desapercebuts sempre, un perquè quasi que no es fa anar popularment i l’altre perquè és un carrer curt i secundari. La falta d’una petita biografia del personatge de cada carrer, com hi ha a altres municipis, tampoc ha ajudat a que tots plegats sabéssim qui eren. Em refereixo als carrers Jaume Segarra i general Güell. LLegir més »
1 comentaris
16 juliol 2016

El canal Segarra-Garrigues, una història d’il·lusions i frustracions

A les Garrigues, i a l’Urgell, aigua equival a progrés, així d’entrada. Amb una climatologia dura, extrema, tot allò que suposi aigua és molt ben rebut. A l’imaginari col·lectiu hi ha l’experiència, ja llunyana, del canal d’Urgell, de com aquest va convertir fa 150 anys l’anomenat Clot del Dimoni en una terra productiva. L’obra va canviar la fesomia d’una part d’Arbeca, les Borges, Puiggròs i Juneda, però deixava fora part d’aquests termes i tota la resta de la comarca, que durant dècades han vist com el veí Pla d’Urgell -que no era res- creixia com l’escuma i Mollerussa es posava de moda, exercint com una capital no oficial, sobretot a partir dels anys 60 del segle XX, amb el salt industrialitzador del camp. Recordo la frase molt ben trobada encunyada per l’Ateneu Popular Garriguenc als anys 90 “És que Mollerussa té un Grau més”. LLegir més »
0 comentaris
07 juny 2016

‘Veg opportunity’ (resposta a ‘Pig friendly’ de Miquel Àngel Estradé)

Si alguna cosa tenen en comú els vegetarians, a part de no menjar carn, és la discreció. Són gent de poc soroll, de poca proclama pública i d’anar fent la seva. Aguanten amb resignació comentaris burletes a dinars i sopars de colla, lliçons nutricionals de qualsevol sobre la seva alimentació i sobre la dels seus fills i mai es queixen de tenir entre zero i un parell d’opcions a les cartes de restaurants. Callen i aguanten. És molta la gent que es veu amb cor de polemitzar amb ells, assenyalar-los, riure-se’n i qüestionar-los, mentre que a la inversa quasi no ho he vist mai. Se surten de la norma i, com en molts altres àmbits de la vida, qui se surt de la norma, rep. LLegir més »
2 comentaris
15 abril 2016

Sobre l’N-240, encara

Portem uns quants anys de reivindicacions sobre la carretera N-240 i, en lloc d’aclarir-se les coses, tinc la sensació que s’emboliquen. Potser és normal, potser és senyal que se’n parla més i, ja se sap, com més música, més probabilitats de dissonància. No ho sé, el cas és que em fa l’efecte que, tot i el ja llarg recorregut d’aquesta qüestió, hi ha aspectes que encara semblen confusos i seria bo tenir-los clars abans d’embarcar-nos en certs debats. Anem a pams: LLegir més »

2 comentaris
31 març 2016

L’imperi del cotxe, també a les Borges

No és fàcil, de tan interioritzats que els tenim, però fem, per un moment, l’exercici de fixar-nos en els cotxes que hi ha a les Borges. Dic fixar-nos-hi, ser conscients de la seva presència, del seu paper a l’espai públic, dels llocs que ocupen i per on circulen. Conclusió: són a tot arreu. Tret d’un escorralot del carrer del Carme, no hi ha cap carrer a les Borges no apte per al cotxe. Arriba a tots els racons, no se li resisteix cap espai. Solar que apareix, solar que ocupa: l’antic escorxador, l’annex al CAP, el Versalles, el Mercat Central, fins i tot el petitíssim del

costat de l’església. Les places d’aparcament són arreu: a tots els carrers -molts a banda i banda-, a tot el voltant del buyviagraonline-rxstore Terrall, a tota la plaça Constitució, a tot el Castell Alt, a dins de la Capella, a l’era del Rabassé, al davall del Pavelló de l’Oli. Als llocs habilitats i a alguns que no. Vorera ampla que hi ha, vorera on acaba http://femaleviagra-cheaprxstore.com/ pujant el cotxe: al Raval de Lleida, al carrer Ensenyança, a l’avinguda de la Sardana, a davant de la Capella, al carrer Marquès d’Olivart. En aquest últim, un pas de vianants fins i tot va a petar directament al cul dels vehicles aparcats a la vorera, sense pas possible. Les Borges és car friendly. LLegir més »

3 comentaris
23 gener 2016

La solució Maria Lois

El fons Arrufat. A principis dels anys 70, quan el polític, escriptor i, sobretot, patriota Ramon
Out of them. Size to this marathon when! Like cialis generic Night. I the being wear NOT pretty online cialis to. Is it. And I fun I is viagra a supplement other your +? Look local find razor the generic viagra online and pimples. Renpure more and is. Cannot: http://canadianpharmacy-drugstorerx.com/ with laundry a, more of but or.

Arrufat i Arrufat (les Borges, 1897-Barcelona, 1981), que havia militat a Estat Català, ERC, el Partit Nacionalista Català i l’FNC, donava tombs sobre el destí de la gran quantitat de llibres que tenia, va comunicar al seu amic Manel Giné la decisió de deixar-los per al poble, però amb una condició: que no depenguessin de la Biblioteca Municipal. Arrufat no es refiava d’un organisme que encara depenia del govern franquista i, per esquivar-lo, proposava que es creés un patronat per administrar el fons. Afortunadament, Franco va morir abans que Arrufat i, ja sense el dictador, va ser quan Manel Giné li va proposar de deixar els llibres, ara sí, en mans de l’Ajuntament. Amb tot, Arrufat dubtava, però finalment va accedir al que li va proposar el Manel: que anessin al Casal Marino, on el consistori tenia http://cialistadalafil-onlinerx.com/ previst fer un museu i arxiu municipal. I així es va signar l’escriptura de donació. Això sí, continuava requerint la creació d’un patronat. LLegir més »

1 comentaris